Diumenge. Les 10:00h. Fa fred, per això Vidám Vasárnap (“el diumenge alegre”) no té lloc a l’estadi, sinó a la sala del congrés. Una gran cua humana es mou cap al “Parc de la creença” de Budapest, als creients dels barris més allunyats se’ls porta amb el “bus de la creença”. Rere al pati ja s’omple el pàrking amb centenars de cotxes. Onegen banderes davant l’edifici gegantí, producte de la poca imaginació de la cultura de l’edificació post-comunista.

A cada porta i a cada xamfrà, hi ha guàrdies de seguretat. Controlen les bosses dels visitants i cerquen armes amb detectors de metalls. Mentrestant, un grup de joves funcionaris d’esglésies vestits de fosc i amb els cabells ben pentinats es diverteix a la sala de descans. A la major part de llocs, es venen CDs, llibres i samarretes de Jesús. Als grans indrets de piscolabis, que fan olor de cafè fresc i de panets, els fidels més afamats fan saltirons. També, als lavabos de senyores s’hi forma una cua ben llarga. Davant els miralls del passadís, dotzenes de dones joves es maquillen. Moltes s’han vestit de festa. L’ambient de celebració que es respira és una mica com en un casament al camp.

Els “yuppies” seuen davant

De la sala, que té un total de 5.000 seients, es miri on es miri, pengen enormes làmines amb invitació, un tant per cent dels ingressos s’han de donar a una organització de lliure elecció que sigui d’utilitat pública a Hongria i conduïda per la comunitat. Però enlloc no es menciona la “desena de la creença” que obliga al deu per cent dels ingressos, que cada membre transfereix a la “comunitat de la creença”. A les primeres fileres seuen els “yuppies”: gent de negocis molt rica, pèrits de borsa i joves polítics. Ja darrera seuen les famílies i Roma. Sota la tribuna juguen molts nens petits, la gent ha portat cistelles de picnic amb pans, galetes i llibres per colorar. El “diumenge alegre” dura de les 10:30h a les 16:00h. Els nens han d’estar d’humor.

En directe per la televisió hongaresa

Diverses càmeres retransmeten l’acte per la televisió. L’escenari està adornat amb flors fresques i decorat amb una tela blau cel. Un cor el cobreix a esquerra i dreta. De sobte s’atura l’aldarull. Sándór Néméth, fundador de la comunitat religiosa, inaugura el culte. És un home d’estatura robusta que ronda els seixanta. El seu to de veu seria impensable en una església de l’Europa occidental. Francament, la seva retòrica omple la sala d’agressivitat.

Pastor Néméth és “el cor“ de la comunitat religiosa, com relata el teòleg Dr. András Máté-Tóth de la Universitat Szeged. Néméth és un home senzill que pot guanyar multituds a partir de la seva irradiació extraordinària. Gràcies al seu carisma, la comunitat religiosa ha augmentat d’una petita agrupació cristiana a una església influent de 40.000 seguidors. Als anys 80 la comunitat religiosa estava prohibida a Hongria. Aleshores els membres es trobaven clandestinament. Per aquell temps, els continguts de la seva revista aprofitaven la desil•lusió del comunisme i cridaven a l’oposició. Això, donava a la població una simpatia creixent cap a la comunitat.

Actualment el pastor Németh és l’estrella del “diumenge alegre“, escriu llibres, porta l’escola bíblica de Sant Pau, així com “l’Institut de la creença” de batxillerat conjuntament amb la seva muller. L’organització posseeix el “Parc de la creença” a Budapest amb l’edifici del congrés, ha comprat part de l’accionariat de l’emissora de televisió ATV, una emissora de ràdio pròpia, vàries escoles i té seus a 250 poblacions d’Hongria. A les esglésies establertes i als polítics d’Hongria els fa por aquest poder. La comunitat de la veritat ha estat examinada vàries vegades per la delegació d’hisenda durant els darrers anys i està sota vigilància permanent del servei secret.

”Jesucrist Superstar”

Sándór Néméth, de peu a l’escenari, llegeix passatges de la bíblia. Llavors invita al públic a cantar i a ballar. Al so d’una mini-orquestra amb violins, trompetes, guitarres elèctriques, una arpa, bateria i cant, la sala pren vida. Balades i una bona estona de cant, tot molt senzill i melòdic. La sala s’omple en una hora. Milers de persones canten i ballen col•lectivament: dues passes a l’esquerra, dues a la dreta i una picada de mans. Joves i vells salten, xiulen, riuen histèricament i criden pràcticament extasiats. N’hi ha més d’un que cau. Els que estan a la flor de la vida ballen posseïts per la musica com les estrelles de rock. Minuts després els llums de la sala giren, ho fan de tal manera que semblen estels en un cel de tela sobre l’escenari, fins que la música es para. La gent estreny les mans dels seus veïns i s’abracen mútuament. Llavors, alguns homes van amb cistelles fondes cap a les fileres i recapten la col•lecta sota glorificació. Això és el “diumenge alegre“.