Amb freqüència identifiquem l’anomenat “model escandinau” amb qüestions de política interna, com ara Estat del Benestar, cobertura social, estricta legislació mediambiental o avenços en la integració de la dona al món laboral. I és que és cert que països com Suècia i Noruega han estat pioners en la concepció i aplicació de moltes de les línies mestres que la Unió Europea ha incorporat després a les seves polítiques socials. Si autors com ara Jeremy Rifkin han parlat durant els darrers anys d’un model europeu oposat al somni americà, això és degut en gran mesura a la voluntat de Brussel•les d’imitar el reeixit experiment sociopolític escandinau. La seva influència no només ha estat determinant en l’ideari i la gestió dels partits socialdemòcrates de la resta de països de la UE, sinó també en la pròpia tasca de govern portada a terme durant dècades per la democràcia cristiana d’Alemanya, França o Itàlia. Només a partir de la revolució neoliberal i neoconservadora capitanejada per Margaret Thatcher a principis dels 80 es van començar a qüestionar al Vell Continent els principis del model de benestar nòrdic nascut a l’empara del timó econòmic keynesià.

A l’avantguarda internacional

La notable influència del model escandinau en termes de “pacificació” de l’ordre social intern dels estats eclipsa en gran mesura la important contribució d’aquest en l’àmbit de la política exterior, a l’hora d’inspirar i promoure alguns dels principis i concepcions que regeixen la nostra forma d’entendre les relacions internacionals. D’una banda, moviments com l’ecopacifisme i elements tan importants del sistema de seguretat col•lectiu com les operacions de manteniment de pau, serien impensables sense l’impuls de països com ara Suècia o Noruega al llarg de la segona meitat del segle XX. Alhora, en un pla més pràctic, sorprèn el lideratge que països “mitjans” com els escandinaus exerceixen en matèria de política internacional. En especial, en el marc d’un ordre mundial en què els nivells de poder militar, polític i econòmic continuen constituint l’ingredient principal per influir en els assumptes globals.

Perquè no ens crida l’atenció que els dos primers secretaris generals de les Nacions Unides fossin el noruec Trygve Lie i el suec Dag Hammarskjöld? O que el major reconeixement anual a les tasques de pau sigui un premi concedit per una fundació sueca? O que el SIPRI d’Estocolm sigui un centre capdavanter en l’estudi de la política internacional? O que israelians i palestins s’asseguessin a negociar durant mesos, a principis dels noranta, a la gèlida Oslo, sota la mediació del govern noruec? Només Canadà, un altre país nòrdic, és equiparable en termes de projecció moral global als països escandinaus. Curiós: països decididament internacionalistes i pacifistes que comparteixen un sòlid sistema de prestacions públiques. El model social hi tindrà res a veure?

Exportar un model que funciona

Decididament sí. Bona part de la raó d’aquesta projecció exterior respon a les pròpies característiques d’un model social inspirat en valors que els governs escandinaus han anat a poc a poc extrapolant al pla internacional, tradicionalment dominat per la llei del més fort. Si els països nòrdics han estat pioners en matèria d’ecologia, pacifisme i operacions de pau, això és en gran mesura perquè el seu model social intern es regeix i s’orienta pels mateixos principis.

No obstant això, existeix un vincle més profund entre el model de benestar nòrdic i la progressiva revolució que les relacions internacionals han experimentat durant les darreres dècades. El model escandinau es basa en la universalitat per damunt de la diferència de classe, tot promovent també un sentiment col•lectiu de responsabilitat social que contrasta amb el tradicional individualisme anglosaxó. Aquests elements afavoreixen una nova perspectiva de la política exterior menys basada en l’interès nacional i més procliu a promoure la justícia i la igualtat per damunt de les diferències de nacionalitat. La mateixa solidaritat que articula el model escandinau porta a aquests països a ésser els més generosos en ajuda al desenvolupament, des de la creença que només promovent el benestar col•lectiu es pot garantir el benestar individual.

No hi ha varetes màgiques per solucionar els problemes del món, i el mateix model social escandinau s’enfronta a nombrosos reptes. Però la recepta social de països com ara Dinamarca, Noruega o Suècia suposa un bon punt de partida l’aplicació del qual a l’esfera global comença a ser una realitat en determinats àmbits. Esperem que la tendència continuï i que Europa sàpiga ser-hi al capdavant.