“Encara que a Dinamarca els impostos siguin elevats, -declara un danès enamorat del seu país- a canvi, tenim serveis socials. No és com als Estats Units on les empreses privades decideixen qui es queda amb què”. Per tal d’explicar aquest suport incondicional al sistema, un funcionari suec parla de les economies d’aquests països, les quals “depenen en gran mesura de l’exportació i han arribat a un alt grau d’internacionalització”, i afegeix que els escandinaus “es comporten com si haguessin vist la resta del món i haguessin triat el millor model per a ells.”

Una mentalitat corrupta

Tot i que són molts els que admiren els ideals escandinaus, la realitat no és tan esperançadora com sembla. Un funcionari en pràctiques danès de la Comissió Europea explicava que el model “funciona amb la premissa que els ciutadans creuen en ell. Ara per ara, però, no es veuen els beneficis i, en conseqüència, s’evadeixen els impostos treballant en negre. Així és com es perden 4.000 milions de corones daneses (més de 500 milions d’euros) cada any”. Hi ha d’altres escandinaus que es fan ressò d’aquest sentiment i que lamenten la pèrdua de solidaritat d’anys enrere. “L’ètica de treball dels anys 60 ja no existeix”, comentava Magnus von Schéele, un funcionari en pràctiques suec. “Hem passat de ser un poble diligent i treballador a ser un poble mitigat amb paquets salarials del govern. Hi ha una mentalitat corrupta”.

Els clars culpables d’aquesta tendència són els governs que, segons l’opinió de molts escandinaus, es mostren indiferents a les exigències del mercat internacional. La falta de cultura del risc o d’incentius per a la petita empresa són crítiques recurrents que rep el sistema. Tal com declarava Magnus von Schéele, “els governs estrangulen l’esperit empresarial; ningú no pot prosperar en els negocis, tan simple com això”. Per explicar l’apatia nacional, un altre ciutadà suec va assenyalar amb el dit al “Pare Estat”, declarant: “Quan, en un país, el subsidi d’atur representa el 80 % del sou, no es pot esperar cap iniciativa per part dels seus ciutadans”. Jacob von Oelreich, un altre compatriota suec, funcionari a la Comissió europea, està d’acord amb que els governs “han de potenciar que valgui la pena treballar”, per continuar dient: “avui en dia, es pot rebutjar un treball després d’un altre sense que això tingui cap conseqüència. El sistema hauria de demanar la col·laboració dels ciutadans”.

La fi del somni escandinau?

En realitat, ara que ha arribat el moment de dur a terme una reforma econòmica, la nostàlgia per a l’estat del benestar torna a sortir a la superfície. Jacob von Oelreich admetia sentir-se trist en veure que el model social de Suècia s’està esmicolant. “En els últims 15 anys s’han vist molts canvis amb l’aparició d’escoles i mútues privades”, explicava. “El model basat en l’estat s’està esquerdant. És molt trist. Definitivament, les coses van en la direcció equivocada”. D’altres escandinaus es mostren contraris a la retòrica liberalitzadora que protagonitza el discurs reformista: “Actualment, hi ha una falta de visió a Suècia”, criticava un funcionari suec, “el govern ha de trobar la solució per avançar però no sap com fer-ho. Tot els ha esclatat davant dels seus nassos”. Un finlandès resident a Brussel•les es mostrava igual de pessimista: “El govern finlandès pensa en clau econòmica i està portant a terme una important reducció dels serveis socials. A vegades, un sistema que funciona a mitges és pitjor que no tenir-ne cap. Els polítics no pensen en alternatives, ja que els grans canvis tenen més possibilitats de tenir una gran oposició que els petits.”

Un futur més prometedor dins la UE?

Així doncs, quina és la solució? Alguns escandinaus expressen la seva preocupació per l’allunyament de la legislació social europea dels seus propis sistemes de benestar nacionals. Jacob von Oelreich, per exemple, comenta que Brussel•les “està eliminant les barreres al lliure mercat sense dissenyar cap contrapès social”. D’altres són més optimistes pel que fa al futur. Magnus von Schéele expressava el seu desig que una contínua permanència a la UE forçaria un canvi en les mentalitats nacionals escandinaves en tant que formar part de la UE “ens fa pensar més sobre si el nostre model és o no el correcte. Fa que es creï una consciència per buscar altres alternatives”. De fet, la dimensió europea podria proporcionar l’estímul necessari per alliberar-se dels antics sistemes que no han sabut adaptar-se a les exigències d’un mercat liberal en constant creixement. Ara bé, que Escandinàvia pugui fer-ho i a la vegada mantenir la seva reputació com a campiona europea del benestar queda per veure, sense oblidar que Brussel•les comença a augmentar la pressió pel que fa a la competència i al creixement econòmic dels Estats membre.