La primera legislatura després de la instauració del sufragi universal directe el 1979 a penes comptava amb el 16,5% de dones elegides. Des de les eleccions del 2004, 222 dels 732 diputats europeus són dones, és a dir el 30,2% dels representants. Un augment bastant significatiu. Però si alguns països concedeixen a la dona una bona posició, no és el cas de tots: Suècia arriba al cim de la classificació saltironant amb un 57,9% de dones parlamentàries; Luxemburg i Holanda completen aquesta troica davantera amb el 50% i el 44,4% de dones elegides respectivament; França se salva amb un honorable 43,5% de diputades, mentre que el gros de la competició gira entorn del 35% d’elegides. En aquest batibull trobem Dinamarca, Lituània, Espanya i Hongria. Al palmarès dels estats masclistes, podem citar Polònia amb un 13% de dones, Itàlia amb un 19,2% i Xipre, vencedor de totes les categories, amb un inconcebible 0%.

El perquè d’aquestes xifres

Aquestes disparitats de representació femenina s’expliquen essencialment per dos factors. D’una banda, existeix un fenomen purament social, fins i tot sociològic, en virtut del qual els països nòrdics i protestants tendeixen de forma natural a atorgar un lloc important a les dones polítiques a diferència dels països llatins. D’altra banda, respecte a la designació dels representants al Parlament Europeu, aquesta es fa, des del 1979, per sufragi universal directe segons les modalitats que decideixen els Estats membre que organitzen l’escrutini. Conseqüència? Una gran diversitat de modes d’escrutini en funció dels Estats i, de retruc, una aplicació diferent de les regles de representació i de protecció de les minories.

Així doncs, agafant l’exemple francès, si el nombre de ciutadanes d’aquest país presents al Parlament Europeu és tan elevat, no és precisament perquè els francesos hagin experimentat en els últims temps un canvi d’actitud respecte al paper de les dones o respecte al seu comportament electoral, sinó que de ben segur és a causa de, o gràcies a, l’adopció de la llei n° 2000-493 del 6 de juny del 2000 que preveu afavorir la igualtat d’oportunitats entre dones i homes al moment d’accedir als mandats electorals i funcions electives. Sovint doncs, a la base d’aquestes situacions “immillorables” trobem lleis de paritats polítiques, textos fundats sobre el principi de discriminació positiva i de protecció de les minories.

Protecció d’una minoria… majoritària

La discriminació positiva, a través de les lleis de paritat electoral, pot entendre’s com la traducció legislativa de la incapacitat que els homes assignen a les dones per constituir-se per elles mateixes com a força representativa o com a força de decisió en l’àmbit polític. La paritat es converteix doncs en la idea que les dones, de la mateixa manera que les espècies en via d’extinció, haurien d’estar protegides i ser tractades de manera diferent als altres ciutadans, i tot per raons de sexe i perquè el sol fet de pertànyer a aquest gènere constitueix per sí mateix un handicap. Una mostra de benevolència paternalista per una societat que no avança suficientment ràpid pel que fa als preceptes del bon govern.

És que les dones van formular cap exigència similar per a l’aplicació d’aquest sistema paritari? No, no i no. I és que aquest sistema és injust per tres raons: en primer lloc, perquè les lleis de paritat consisteixen en donar un lloc a la dona no per les seves competències, sinó per la seva manca d’atributs virils; dit això, una dona estaria privant d’un lloc a un home que podria ser més competent o estar més ben preparat que ella. En segon lloc, perquè les lleis de paritat són la forma més pèrfida i maligna de dominar la dona, ja que introdueixen una mesura discriminatòria que afecta a més del 50% de la població… Finalment, perquè aquestes lleis impedeixen la recerca d’altres solucions d’integració de les dones en l’àmbit polític i donen la impressió que només la indulgència masculina els pot permetre d’integrar-se en aquestes altes esferes…

A la recerca del Girl Power

A priori, sembla ser que la discriminació positiva i la recerca d’una igualtat política a qualsevol preu és una bona solució per integrar les dones en el món de la política, però aquesta constatació necessita alguns matisos. Per ser més exactes, l’emancipació de la dona i el seu accés al poder polític hauran de passar per l’afirmació de les seves prerrogatives en el si de la societat i en els cercles de poder econòmic. Una apropiació que, perquè es faci realitat, necessita que es doni temps al temps i, certament, sense violar el poder electoral. Comencem per reconèixer que les dones tenen competències si més no iguals a les dels homes i que per tant se’ls pagui al mateix preu!