L’obertura de l’antic Bloc de l’est i l’ampliació de la Unió Europea ha permès que una regió com el Caucas, fins avui ignorada, comenci a ser una font d’atenció per a Europa. Després que l’oposició democràtica a Geòrgia aconseguís la dimissió de Xevarnadze amb la Revolució de les roses, s’esperava que l’efecte dominó de la democràcia arribés a Armènia i a Azerbaidjan. No obstant, l’esperat procés de democratització d’Azerbaidjan desperta molt poc interès a Europa encara que aquest país va ingressar al Consell d’Europa el gener de l’any 2001. Un ingrés obtingut tot i les irregularitats comeses durant les eleccions parlamentàries de l’any 2000, basant-se en els esforços previs dels azerbaidjanesos per apropar-se a les exigències del Consell d’Europa, entre les quals hi havia l’alliberament de presos polítics i el respecte a la llibertat d’expressió i de premsa. Des d’aleshores, Azerbaidjan és subjecte d’un control a llarg termini per part del Consell d’Europa. A l’abril de 2002, Azerbaidjan va ratificar la Convenció europea dels drets humans i molts confiaven que el procés de democratització i el seu recolzament per part d’Europa, conduiria, entre d’altres coses, a unes eleccions lliures.

La dinastia Alijew

No tan sols hi va haver greus irregularitats en les eleccions parlamentàries de l’any 2000, fet que va provocar que es repetissin el gener de 2001. Les eleccions presidencials d’octubre de 2003 es van caracteritzar per una manipulació electoral encara més gran. L’obstrucció sobre l’oposició, en part, ja es va fer palès durant el període electoral durant el qual dues manifestacions organitzades per l’oposició els dies 15 i 16 d’octubre van ser brutalment reprimides amb la detenció de centenars d’opositors.

El mandat d’Ilham Alijew comptava ja amb greus dèficits democràtics des d’un bon principi. A l’octubre de 2003, va rellevar el seu pare, Hejdar Alijew, en el càrrec de cap d’estat i d’aquesta manera, Azerbaidjan, es va convertir en el primer exemple dins del territori postsoviètic d’una successió hereditària reeixida dins la prefectura d’una república presidencial. En les setmanes següents, l’agitació sorgida arran de les eleccions va servir d’excusa al govern d’Azerbaidjan per reprimir l’oposició, els activistes dels drets humans i, també, la llibertat de premsa. La brutalitat de la policia i les detencions arbitràries que es van practicar van atemorir l’oposició, els seus partidaris i una gran part de la societat. Els observadors internacionals han confirmat els informes sobre dimissions forçades de membres de partits opositors, els més de cent acomiadaments per causes polítiques, les persecucions de familiars d’opositors i, també, l’’ús corrent i estès de la tortura.

Resignació en comptes de revolta

Des que Ilham Alijew va arribar al poder, es pot observar un estancament progressiu en el procés de democratització de l’estat i de la societat. Fins ara, les seves accions estaven enfocades a reafirmar el seu poder i al reforçament del règim policial d’orientació soviètica que va heretar del seu pare. Per aconseguir-ho, ha augmentat el sou dels membres del cos policial i de seguretat, mentre que, d’altra banda, la majoria d’azerbaidjanesos, amb prou feines, lluiten per mantenir les seves famílies degut a la difícil situació econòmica en què es troben. Com a conseqüència d’aquest empobriment, l’emigració, constitueix una alternativa per molts treballadors experimentats.

Dels 8,2 milions d’azerbaidjanesos, es calcula que aproximadament uns 2 milions treballen actualment a Rússia. A més a més, en els darrers anys molts membres de l’oposició també han abandonat el país per trobar un treball. Les reformes legals i econòmiques amb prou feines tenen una traducció a la pràctica i l’esperat progrés no apareix per enlloc. Les esperances de democratització, que es fonamentaven amb l’entrada d’Azerbaidjan al Consell d’Europa i les amonestacions europees amb motiu de les eleccions, s’ha traduït en una resignació general.

Com a veïns nous d’Europa que són, els països del Caucas es mereixerien més atenció. Ara per ara, un major interès públic d’Occident per aquests països podria exercir una influència considerable sobre els règims autoritaris que estan interessats a establir relacions amb Occident o que en depenen. Una política europea més clara i decidida quant a la violació dels drets humans i la corrupció creixent d’aquests països és necessària per tal de promoure l’establiment d’una societat civil i contribuir al desenvolupament d’un estat de dret a l’Azerbaidjan.