François-Xavier Verschave va dirigir durant 10 anys l’associació “Survie” (“supervivència” en català), que es compromet amb la implantació de la democràcia i amb el respecte dels Drets Humans a l’Àfrica. Els seus llibres La Françafrique, Noir silence (Silenci negre), etc. denuncien la política neocolonial francesa, que impedeix el desenvolupament del continent. Aquest gran expert de les relacions francoafricaces va morir el 29 de juny del 2005.

Cafè Babel: Senyor Verschave, els països europeus i la Unió Europea han destinat milers d’euros a l’ajuda per al desenvolupament des que els països de l’Àfrica van adquirir la seva independència. Per què sempre pateix tant l’Àfrica?

François-Xavier Verschave: S’ha de fer una distinció entre la situació de les antigues colònies franceses i angleses. Les independències dels països francòfons es van confiscar per posar en el seu lloc noves colònies en sentit estricte, amb governants de color que mantenien essencialment els lligams d’explotació de tipus colonial. Aquests sistemes són encara vigents a molts llocs. La causa de la pobresa és molt simple: es tenen governs il•legítims que representen interessos exteriors. Alguns d’aquests presidents, per exemple, són assalariats d’Elf (una antiga companyia petrolera francesa, fusionada amb TotalFina. Serveixen a Elf i a França, però no pas als seus països. Reben assistència sanitària a França, els seus fills cursen llurs estudis a França. Per tant, no s’han de preocupar pas de la sanitat i de l’educació al seu país. Pel que fa a les colònies britàniques, els mecanismes utilitzats són diferents, com a conseqüència d’una política colonial diferent, basada en la indirect rule. Els anglesos es van retirar d’aquests territoris i no van implantar cap govern directament controlat des de Londres.

Ara mateix, quin és el paper d’Europa en tot això? El problema d’Europa és que no li interessa vertaderament la seva relació amb l’Àfrica. Té tendència a delegar l’aspecte polític (el més important) a les antigues potències colonials: a França, a Bèlgica, a la Gran Bretanya i en certa manera a Portugal. Amb la seva habilitat, que és una habilitat d’explotació colonial.

A començaments dels anys 90, Jacques Chirac postulà que “l’Àfrica no estava preparada per a la democràcia”. Actualment, un dels aspectes centrals de l’acord de Cotonou és la promoció de la democràcia i dels Drets Humans. Ha canviat la postura de França?

El premi Nobel Wole Soyinka va contestar la frase de Chirac: “creu vostè que l’Àfrica hagi estat mai preparada per a la dictadura?”. Sempre s’oblida que l’Àfrica té tradicions polítiques mil•lenàries que eren de tot menys totalitàries. No era la mateixa forma de democràcia que nosaltres coneixem, però els segles d’opressió estrangera ho han escombrat tot. L’Àfrica ha de reconquerir els fonaments, els mecanismes de la legitimitat política. Evidentment, no els pertoca als antics colonitzadors donar lliçons. Des de fa uns quinze anys, tots els pobles africans reivindiquen la possibilitat d’escollir els seus dirigents i de fer fora tots aquells que ja no volen. Europa està dominada per unes quantes grans potències que “s’interessen” per l’Àfrica, especialment França, la qual ha posat en pràctica sistemes de frau electoral generalitzats: el mateix Mobutu diria, vers el final de la seva vida, que estava disposat a sotmetre’s al veredicte de les urnes si era França la que organitzava les eleccions.

Llavors França no ha acceptat la democràcia a l’Àfrica… no és això contrari als acords de Cotonou?

França organitza i dóna suport a desenes de dictadures a l’Àfrica, incloses les més amargues caricatures com la de Togo, la de Gabon o la de Mugabe. Quan el poble malgaix va revoltar-se contra el frau electoral, França va donar suport al dictador Ratsiraka fins al darrer límit. Però no tot és per desesperar: l’any 1990 no hi havia pràcticament cap govern escollit democràticament a l’Àfrica, i actualment la democràcia es pot trobar a un quart dels 54 Estats africans. Així, doncs, s’està aconseguint un progrés favorable. Però el que podem dir és que, en qualsevol cas, França ha posat obstacles a aquesta evolució, i que, generalment, els altres països de la Unió Europea es decanten pel savoir-faire de França.

Com podrà contribuir la iniciativa autònoma de la Unió Africana a l’emancipació i a la resolució dels problemes del continent?

Tots els grans líders de la independència africana eren panafricanistes. Sabien que per fer sortir el seu continent de l’alienació era necessari que l’Àfrica estigués unida, i que les fronteres que havien d’heretar, les fronteres de la colonització, fossin fronteres intransitables per certes bandes. Per tant, a tota aquesta gent no els restava cap dubte que la independència, l’emancipació, seria panafricana. Aquest moviment panafricà ha estat sabotejat, especialment per part de França, i actualment està a punt de renéixer. La Unió Africana pot contribuir a posar en pràctica certs mecanismes de legitimitat política i de solidaritat africana. La instauració d’una mena de Consell de seguretat, un Tribunal africà dels Drets Humans, etc… poden fer emergir mecanismes de regulació política. Tot això és absolutament fonamental.

Quina política europea desitja vostè per a l’Àfrica?

Hem dipositat una part de la nostra esperança en la política africana d’Europa. Hem pensat que a una Europa amb 25 membres la part de països sense tradició colonial (i que, per tant, poden establir una relació amb l’Àfrica allunyada de qualsevol interès colonial) podria obtenir la majoria. Això no obstant, allò que ens amoïna de debò és que fa més la impressió que són els antics països colonials els qui estan ensenyant els seus mètodes colonials als altres països, que no pas a la inversa.

Publicada el 10 d’agost del 2004 en el dossier Àfrica: la responsabilitat d’Europa