El lloc per a la nostra apassionada discussió tenia un nom força escaient: The Debate (El Debat), un restaurant enorme que es troba a les cases del Parlament a Londres, un dels pocs llocs als quals l’antic partit de Sked, el Partit de la Independència del Regne Unit (UKIP, United Kingdom Independence Party), no ha pogut accedir.

Amant de la cultura europea

Mentre que jo demanava una de les típiques patates angleses amb pell, Sked, sorprenentment, va decidir-se per la sopa i el pa francesos, la qual cosa demostra que malgrat no simpatitzar amb una Europa política, aquest jovial euroescèptic sí que advoca a favor dels lligams culturals. “Parlo diversos idiomes, l’alemany i el francès inclosos. M’encanta la cultura europea i gaudeixo viatjant pel continent.”

Tot i això, atesa la tradicional institució parlamentària en què ens trobàvem, la conversa no podia tractar de cultura per gaire estona més. Quan vaig preguntar-li sobre la seva ideologia política, em va dir: “Sóc liberal. Que cadascú faci allò que vulgui, només vull que no m’afecti. És clar que la resta d’Europa pot integrar-se, però no en volem saber res!” Malgrat tot, però, l’aïllacionisme no ha estat sempre la pedra angular de la política europea de Sked. “Quan tenia la teva edat (19 anys), també era un gran partidari d’Europa. De fet, participava activament al Partit Liberal (els actuals liberaldemòcrates), que és encara un dels partits més europeistes, i, més endavant, vaig ser director del Centre d’Estudis Europeus de l’Escola d’Econòmiques de Londres (LSE, London School of Economics). Però llavors vaig veure el desgavell que era la Unió Europea en realitat.”

Superestat?

Aquest comentari va marcar el començament d’un atac ferotge contra “els buròcrates guillats i la seva paperassa”, unes paraules que sentiria força sovint durant la següent hora. Sked acusa “el superestat europeu” d’un gran nombre de fets: “Ha mort la nostra indústria pesquera, ens ha fet perdre la nostra sobirania en moltes qüestions i ens ha costat molts diners.” De debò? I què me’n diu, del creixement que el Regne Unit ha experimentat gràcies a una integració econòmica més estreta amb Europa?. “És possible, però el resultat net és negatiu encara. Els recursos que hem perdut per culpa d’Europa podrien haver-se invertit de forma més productiva.”

Evidentment, no podia quedar-me sense fer res davant d’aquell atac, per la qual cosa vaig insinuar que Sked, un professor adjunt d’Història Universal a la LSE, no s’havia adonat que la Unió Europea ha portat un període de pau, estabilitat i seguretat sense precedents. Però el meu interlocutor va començar a riure. “L’Imperi Austrohongarès deia el mateix al segle XIX”; i no només va referir-se a l’Imperi Austrohongarès, sinó també va fer citar l’Església Catòlica medieval, la Rússia estalinista o l’Alemanya nazi. Per molt agosarats que puguin semblar aquests paral•lelismes, contradir un respectat acadèmic no és pas tan fàcil.

El Regne Unit i la UE

Atesa la seva opinió, no és gens estrany que Sked vulgui abandonar la Unió Europea com és aviat millor. “El 75% de la població britànica es mostra neutral o indiferent vers la Unió Europea, però els elitistes del govern i els de Brussel•les encara reclamen una unió més estreta. En quin moment es va preguntar l’opinió dels ciutadans?” Però no pot ser que els britànics desconeguin els enormes avantatges que el Regne Unit pot rebre per ser membre de la UE? “Això és, un cop més, xerrameca dels elitistes, vinguda directament de Brussel•les”, replica. I què me’n diu, dels forts vincles que té el Regne Unit amb la resta d’Europa, polítics, culturals i econòmics? “Em sento més australià o nord-americà que no pas hongarès. A més, com es poden establir relacions entre les democràcies centralitstes i corruptes de, per exemple, França i Alemanya amb les institucions polítiques britàniques?”

Fer canviar d’idea a un home tan convençut del seu punt de vista no era el que trauria d’aquella conversa, per la qual cosa vaig decidir canviar d’estratègia. Si no està satisfet amb el sistema burocràtic de Brussel•les, no hauria de promoure una reforma interna efectiva? “Tothom ho diu, això, però ningú no fa cap proposta. Blair? No, no en té ni idea.”

UKIP

Un cop acabada aquella primera part de l’entrevista, passàrem a parlar de la carrera política de Sked. L’any 1993 va fundar UKIP, que tenia en la retirada del Regne Unit d’Europa com a eix de la seva política. “Estava enfeinat convertint el Partit Conservador en un moviment euroescèptic, però, com que no em semblava que les transformacions eren prou ràpides, vaig fundar UKIP. Si els partits veuen que el seu suport electoral disminueix, adaptaran les seves polítiques més de pressa.” Sked creu que ha tingut èxit en aquest sentit. “Tots tres partits principals del Regne Unit (els laboristes, els liberaldemòcrates i els conservadors) eren europeistes, però ara només ho són dos.”

Però la relació entre UKIP i el seu fundador s’ha anat deteriorant durant els darrers quatre anys. “Ara m’odien, potser més que als de Brussel•les”, riu. “És que el partit s’ha tornat massa conservador i ha canviat la seva política. No acostumàvem a voler eurodiputats, sinó que només havia seients buits al Parlament Europeu.” Tanmateix, això no vol dir que la carrera política de Sked hagi acabat, perquè si el partit conservador “s’atreveix” a escollir un líder europeista, l’acadèmic jura que “segurament crearé un nou partit, que anomenaria Partit Internacional, perquè per a això estic preparat”.

He escoltat i absorbit un munt de negativitat pel que fa a tot el projecte europeu. Per variar, és possible que l’historiador imagini un futur positiu per a la cooperació europea? “Una Europa popular és factible, però només si tenim un enemic comú, com ara l’Islam. Tot i així, espero sincerament que això no passi.”