Tot i que pot sobtar, ja que és un país orgullós del seu bilingüisme i la seva multiculturalitat, la manera d’entendre el món dels canadencs és anglocèntrica. A nivell polític, els governs canadencs són conscients de la importància de la cooperació amb els socis europeus, especialment en l’àrea de política exterior europea. Tot i això, la cultura i la política internes al Canadà continuen principalment influenciades per les dues potències mundials angloparlants, Estats Units i el Regne Unit. Europa, com a zona industrialitzada occidental, ocupa la tercera posició en influència tot i que els canadencs no en són concients.

Entre el vell i el nou món

Sens dubte, el Canadà rep una forta influència d’Estats Units, el seu major veí, soci comercial i cultural. Com la majoria de països del món, Canadà és un país envaït per l’allau de la indústria dels mitjans de comunicació americans. I és que, tot i que les diferències en qüestió governamentals i actituds socials són destacades, la majoria del material cultural és el mateix. Europa, mentrestant, s’associa amb l“alta cultura” que Canadà contempla amb recel en favor del treball dur i del temps lliure a l’exterior.

Durant l’últim segle, la relació de Canadà amb les antigues potències colonials ha disminuït i la influència que exerceix el Regne Unit està més relacionada amb l’hegemonia mundial de la cultura de parla anglesa que no pas amb el seu passat colonial. De fet, els canadencs anglesos contemplen els anglesos amb una combinació de curiositat i desconcert; la percepció que tenen dels britànics és de massa formals, antiquats i una mica excèntrics. Tot i que el rol de la reina del Regne Unit i Irlanda del Nord com a cap d’estat al Canadà és considerat com una petita molèstia pels francocandencs, per la majoria de canadencs anglesos és una formalitat que ni tan sols tenen en compte, especialment la generació jove.

La relació entre els canadencs francesos i França és una mica més tensa, amb un cert ressentiment encobert cap als francesos que es remunta a finals del segle XVIII per haver-los lliurat als anglesos per un tros de l’Índia.

Els ciutadans del Quebec, entre d’altres canadencs francesos, s’enorgulleixen de ser treballadors, dels seus orígens senzills i de la seva cultura local, i es consideren menys pretensiosos que els seus homòlegs francesos. En canvi, els francesos, tot i la seva retòrica respecte la població francofòna, tenen una visió bàsicament condescendent de la resta de països de parla francesa i antigues colònies, i solen protestar pel fet que no els poden entendre.

Llengua i cultura

És probable que el predomini de la cultura de parla anglesa a Canadà sigui una conseqüència del “mosaic cultural” del què gaudeix. A més de les potències colonials originàries, França i Anglaterra, Canadà té un nombre considerable de població provinent del sud d’Itàlia, Grècia i Portugal, així com de Polònia i Ucraïna. Des que l’anglès s’ha convertit en la llengua franca mundial per excel•lència, aquesta s’ha convertit en un punt d’interès pels diversos grups que conviuen a Canadà.

La llengua ha definit la consciència col•lectiva canadenca considerablement, fet que s’ha comprovat amb les recents onades d’atemptats terroristes arreu del món. Mentre els atacs succeeixen a nivell global sense major ressonància, els que van fer esclatar les Torres Bessones de Nova York van provocar com a mínim una setmana d’indignació i aflicció al Canadà. Els recents atemptats de Londres van tenir una repercussió similar, portada de diaris seguida de minuts de silenci arreu de Canadà. Mentrestant, els atemptats de Madrid van passar pràcticament desapercebuts.

Cultura versus política

Mentre la cultura es podria definir d’anglòfona, la major part de l’administració canadenca és francòfona (com la majoria de primers ministres canadencs). Això s’explica perquè una extensa part de francòfons prefereixen ser bilingües, un requisit del servei civil, mantenen la deferència del francès en el servei civil que sovint es tradueix en incongruència en el Canadà anglès. Tot i això, les similituds i interessos polítics que Canadà comparteix amb França i altres països europeus, i de fet, amb molts dels pilars de la política de la UE, passen completament desapercebuts en els afers interns. Per exemple, la despesa i la regulació públiques són més elevades al Canadà que als Estats Units però menors que a Europa. Per aquesta raó, els canadencs tenen un sentiment de superioritat vers els Estats Units, però no d’inferioritat vers Europa. Ni tan sols es plantegen aquesta comparació.

Els puntals de la identitat canadenca són els principis de la tolerància, la xarxa de la seguretat social i el multilateralisme. Com la UE, Canadà realitza significatives “transferències socials” de les regions riques a les pobres. Els canadencs no parlen mai d’un “model social”, i no es refien de res “socialista”, tot i que estan orgullosos del seu sistema de salut pública gratuït. A part, també se senten orgullosos del paper que desenvolupen en les tasques de manteniment de la pau, els acords internacionals, com el protocol de Kyoto i el tractat de prohibició a les mines antipersones, i les Nacions Unides. Tot i això, encara estan amagats per l’ombra de l’elefant americà que tenen al costat de la porta de casa. De la mateixa manera que costa classificar els europeus, tampoc no és fàcil definir el canadenc mig.