Seguint la tradició més autèntica d’euròfils americans com George Kennan o George Ball, en Jeremy Rifkin és un gran defensor del projecte europeu de consciència global. És el president de la Fundació sobre tendències econòmiques i un conseller habitual de força líders europeus, entre els quals es troba l’expresident de la Comissió europea, Romano Prodi.

La relació transatlàntica encara perdura?

Avui dia, la família transatlàntica es troba dividida: les dues ribes de l’Atlàntic tenen objectius, maneres de veure la vida i somnis diferents. Els EUA encara es decanten per l’èxit individual i la geopolítica, la qual cosa significa comportar-se en l’àmbit internacional com si s’estigués jugant sense deixar a l’altre cap possibilitat d’èxit. Per contra, els europeus es preocupen per la qualitat de vida i la “política de la biosfera”, cosa que implica actuar de forma col•lectiva per solucionar problemes comuns a la humanitat. A tall d’exemple, els EUA no ens vam unir a Europa en assumptes com el Protocol de Kyoto o el Tribunal Penal Internacional perquè nosaltres definim l’interès nacional de manera estreta. En aquest punt trobem una diferència significativa. De tota manera, crec que la política de la biosfera està guanyant terreny als EUA. Alhora, els europeus poden aprendre valors importants dels americans com ara la responsabilitat individual, que és complementària dels valors generals europeus com la protecció social i la qualitat de vida. Al mateix temps, Europa necessita menys paternalisme i més optimisme a l’estil americà, una voluntat d’assumir riscos personals i tenir esperança. Per tant, hi ha espai per al diàleg transatlàntic.

Europa ha estat sacsejada pels terroristes islàmics des de l’11 de setembre del 2001. L’estratègia antiterrorista europea està resultant ineficaç en relació amb l’americana?

Hi ha moltes diferències així com semblances entre les posicions europea i americana contra el terrorisme, per no fer esment de les diferències nacionals sobre aquest tema a Europa. Tanmateix, no crec que l’estratègia europea sigui ineficaç. Els terroristes només busquen oportunitats d’actuar a Europa perquè és més fàcil: les cèl•lules terroristes estan profundament arrelades a Europa en comparació amb Estats Units. Això explica perquè els francesos i els anglesos estan intentant guanyar suport dins les comunitats musulmanes per tal de detectar i aïllar completament els fonamentalistes radicals. De tota manera, les mesures de seguretat, encara que són necessàries, no poden solucionar el problema completament. De fet, des de fora no es pot fer gran cosa. Cal aprofundir en la reflexió interna dins la comunitat musulmana, per tal d’acabar amb el fonamentalisme radical des de dins. Aquest esforç també es pot recolzar i sostenir des de fora a través d’una iniciativa basada en la generació Erasmus. Ja he proposat a molts líders europeus una mena de Cossos europeus per a la pau [com la nordamericana Peace Corps] una “Corporació europea de benvinguda”, que podria estar formada per antics estudiants Erasmus, per tal d’ajudar els necessitats, alhora que es comparteixen valors positius amb els emigrants que arriben a Europa. És un repte i trigarà una generació a arrelar, però valdrà la pena l’esforç.

En el seu llibre El somni europeu, va ser força optimista sobre el futur d’Europa. Ara, després del no francès i holandès a la constitució, la UE es troba davant d’una forta crisi. Hi ha alguna sortida?

M’agrada que hagi tocat aquest tema. Crec que el no francès va ser principalment resultat de la política nacional. Si el president Chirac hagués promès dimitir si guanyava el vot del sí, estic gairebé segur que els francesos haurien votat sí. A més, va ser un error sotmetre el document complet, incloent moltes parts tècniques, a vot. Hauria estat molt millor votar un document bàsic, com la Carta dels Drets Fonamentals. Tanmateix, també hi ha bones notícies. Per primera vegada, la política europea generava un gran interès i era objecte de debat entre la gent. El problema és que els francesos i els holandesos van votar de forma incorrecta; però no oblidem que dos països més, Espanya i Luxemburg, han celebrat referèndums populars sobre la constitució de la UE i han votat que sí, tal com van fer molts altres països a través dels seus parlaments.

És important que no malgastem el moment d’aquesta situació de debat sobre la constitució a Europa. Necessitem iniciatives destacades per tal que no s’aturi el debat o quedi en punt mort. Proposo un debat no elitista sobre temes essencials a Europa, com ara el model social, el paper del mercat, l’ocupació o l’ampliació. Caldria organitzar aquest debat en l’àmbit regional, incloent-hi grups de la societat civil i patrocinat, però no dirigit ni centralitzat, per Brussel•les. Els experts haurien de debatre amb els ciutadans mentre que els polítics, bàsicament, haurien d’escoltar. A Amèrica es va dur a terme una experiència similar durant la guerra del Vietnam, especialment als campus universitaris, entre estudiants, famílies i treballadors, per tal de tractar i promoure alternatives a la política exterior americana al sud-est asiàtic. Va ser una gran experiència que va tenir un impacte concret que tots coneixem i creiem que una alternativa com aquesta podria involucrar els europeus en un debat sobre el seu futur.