Amb el pretext d’alliberar la Unió Europea (UE) de l’ultraliberalisme anglosaxó, i en el nom d’una creuada per a la defensa de l’avariat model social continental, el rebuig francès de la Constitució europea va oferir unes condicions inesperades a Tony Blair per influir de forma duradora sobre la direcció que prendrà la integració europea. Ironies de la història, el dia del no hexagonal, varen ser els diputats de les Cambres dels Comuns els qui van aplaudir el poble francès per haver rebutjat el Tractat constitucional.

Blair tot poderós

La conseqüència directa del rebuig d’una Europa política, és que Tony Blair és, a partir d’ara, el dirigent polític més influent de la Unió. És el primer cap de govern laborista que ha estat reelegit per a un tercer mandat i alliberat de la preocupació de mantenir-se en el poder perquè després d’haver anunciat que no es presentaria de nou, comença una presidència de la Unió estratègica, en front a uns socis tradicionals políticament molt debilitats. De fet, després de 10 anys com a president de França i un balanç econòmic i social casi nul, Jacques Chirac passarà a la història com aquell que va posar fre a 50 anys d’integració europea. Pel que fa a Gerhardt Schröder, després d’una sèrie de desfetes electorals cruentes, cedirà el seu lloc el setembre que vé a la líder de la dreta alemanya (CDU), Angela Merkel. Molt probablement la primera cancellera procedent de l’ex-RDA, ella estarà molt més oberta que el seu predecessor a les tesis econòmiques anglosaxones.

Blair astut

Tenint en compte el context polític excepcionalment favorable, Tony Blair es troba en situació de modelar la UE segons les seves idees. L’agenda de la presidència anglesa que circula des de fa alguns mesos, presenta un panorama d’allò a què la UE podria assemblar-se segons Blair. Entre les seves prioritats figuren la continuació de l’ampliació de la Unió a Turquia, un reforçament de la competència i de la liberalització dels serveis i de l’augment de la competitivitat de les empreses europees, especialment a través d’una major flexibilitat del mercat de treball. En resum, es tracta de crear una “vasta zona de lliure intercanvi desllastada de les seves ambicions polítiques”.

D’aquesta manera, per haver volgut rebutjar “l’economia social de mercat”, l’esquerra nacionalista francesa, precipitaria la vinguda d’un nou ultraliberalisme europeu. La conseqüència d’aquesta trista paradoxa seria el reforçament de les tendències populistes i nacionalistes, ja molt presents en alguns dels Estats membre.

Tanmateix, això és poc probable. De fet, seria un error subestimar l’habilitat política de Tony Blair. Aquest està convençut que es tracta d’una oportunitat històrica per a ell i per al Regne Unit, de canviar la seva imatge d’ovella negra d’Europa per la de salvador del destí comunitari. El súbdit de la Reina Isabel està tranquil i segur que el seu Regne ja no corre el risc de convertir-se en una provincia descentralitzada de Brussel•les i, Blair, al seu torn, s’ha alliberat de l’amenaça d’una sanció política arran del referèndum sobre el Tractat constitucional.

Blair oportunista

Ara que el somni francoalemany d’una “Europa – potència” s’ha deixat de banda, li ha arribat a Blair el moment de posar en marxa una visió alternativa, una “tercera opció”…però, aquest cop, europea. Encara que la concepció de “common law” que no ha inculcat el costum de la llei escrita als britànics i que fa difícil l’adopció d’una Constitució, Blair intentarà, malgrat això, salvar alguns dels avenços constitucionals. Oportunista, el primer ministre segueix convençut que en matèria de defensa, és necessari continuar els esforços d’integració duts a terme des de la cimera francobritànica de Saint Malo el 1998. La UE ha d’afirmar-se com un aliat militar creïble i ineludible dels Estats Units. Pel que fa a la política exterior, la posada en marxa del servei diplomàtic també podria salvar-se. Finalment, Jack Straw, ministre britànic d’Afers Exteriors, ha afirmat que el reforçament del paper dels Parlaments nacionals i del principi de subsidiaritat, eren elements que “haurien de conservar-se sigui quin sigui el destí del tractat.”

Blair també ha intentat respondre a les angoixes expressades durant els referèndums francès i neerlandès, i ha assegurat que el seu compromís amb el “model social europeu”: “No crec que Europa hagi d’abandonar el seu model social, cal un model social fort, però ha d’adequar-se al món d’avui en dia”. Segons ell, és important renovar el debat més enllà de la vella oposició entre paradigmes anglosaxons i continentals i continuar les reformes preconitzades per l’Estratègia de Lisboa.

Independentment del context polític favorable, Blair sap que haurà de reunir una majoria de socis per dur a terme el seu projecte. Haurà d’esforçar-se per tal d’evitar que reviscolin les tensions entre la vella i la nova Europa que aparegueren durant les negociacions del Tractat de Niça i durant la guerra d’Iraq. El llegendari pragmatisme britànic serà suficient per preparar les bases d’una renovació de la integració europea?