Per als nord-americans del carrer, la majoria dels quals no han travessat l’Atlàntic i només reben una cobertura televisiva superficial de les notícies de la UE, Europa és encara un regne llunyà d’estats sobirans i d’estereotips nacionals. Molts nord-americans encara no saben que l’euro ha substituït dotze divises nacionals i que es convoquen eleccions al Parlament Europeu. Lluny d’ésser una possible superpotència rival, la Ue no es gaire més considerada que la ja recombrada Comunitat Econòmica Europea.

Divisió de classes

És cert que aquest aïllament no és cap virtut però és explicable. Els EUA tenen més del doble de l’extensió territorial de la UE i, a més, les seves úniques fronteres internacionals per terra són amb Mèxic i el Canadà. Si afegim el fet que els nord-americans només reben la meitat de les vacances pagades que rep la majoria dels europeus, no és estrany que els nord-americans normals i corrents passin les seves vacances al seu país i no a l’estranger. Malauradament, això explica la sev manca d’experiència directa per poder deslliurar-se de les imatges distorsionades que reben d’Europa.

Però tot és diferent per a les elits polítiques i econòmiques dels Estats Units, i també per als més de deu milions de nord-americans que viatgen a Europa cada any. El seu punt de vista està format per l’experiència directa i pel consum de notícies d’àmbit internacional en una més gran quantitat i qualitat. Aquestes elits coincideixen en el fet que la UE és un model d’integració econòmica, més que no pas política, extreient-ne la conclusió que el lliurecanvisme genera prosperitat.

Però mentre que només el 14% dels ciutadans enquestats al Consell General de Chicago d’Opinió sobre les Relacions Internacionals 2004 (The Chicago Council on Foreign Relations’ Global Views 2004 en pdf) consideren que “la competència econòmica europea” era un problema, les elits creuen que el paper del dòlar nord-americà com a principal divisa de reserva podria veure’s amenaçat per l’euro. La seva preocupació no és que els bancs centrals de l’Àsia Oriental i de l’Orient Mitjà abandonin el dòlar per l’euro, sinó que les reserves incloguin una barreja d’euros i dòlars més gran. Quan el dòlar no sigui essencial per determinar l’estabilitat dels mercats mundials de divises, el seu valor enfront altres monedes passarà a mostrar la força vertadera de l’economia nord-americana, fent possible que el dòlar estigui sotmès a la possibilitat de fluctuacions més grans de valor. Això podria causar que els prestamistes estrangers demanessin tipus d’interès més alts per tal de compensar un risc financer més elevat, un resultat que poques persones als EUA voldrien.

Divisió política

No obstant això, si les elits creuen que la UE és una superpotència econòmica, també creuen que no és gaire probable que esdevingui una superpotència política i militar en un futur proper. Estan convençudes que, en les pròximes dècades, només Washington tindrà la capacitat militar i la voluntat política per a fer front a les crisis de seguretat internacionals amb el desplegament militar a qualsevol indret del planeta. Les guerres a Bòsnia i a Kosovo van convèncer els liberals nord-americans que els europeus eren incapaços d’actuar amb eficàcia ni tan sols al seu propi territori sense ajuda nord-americana. Els conservadors nord-americans s’han format una opinió molt semblant envers l’Orient Mitjà, tot i que l’alt preu de la guerra a l’Iraq està erossionant la seva confiança en l’unilateralitat del poder militar nord-americà.

Fins i tot a llarg termini, alguns conservadors descarten, sense cap dubte, la possibilitat que la UE esdevingui una potència política i militar amb la creença que les rivalitats nacionals històriques ho fan molt difícil o, fins i tot, impossible. Els conservadors que ho veuen possible estan dividits sobre la seva conveniència. Així els teòrics de relacions internacionals realistes acostumen a veure aquesta possibilitat amb indiferència o amb bons ulls, en tant que una altra superpotència democràtica compartiria la tasca de gestionar conflictes. En canvi, els neoconservadors consideren que la reticència de les elits europees de fer servir la diplomàcia coercitiva i el poder militar és un obstacle per al seu enorme projecte d’imposar un ordre democràtic i capitalista universal. Per la seva banda, la corrent liberal en relacions internacionals de Washington, deslligada del poder des que els demòcrates van perdre la Casa Blanca l’any 2000, consideren, en general, que l’emergència de la UE com a superpotència política i militar al futur és probable i positiva alhora.

Mentre els darrers referèndums de la Constitució europea han obligat a molts europeus a reflexionar seriosament sobre les implicacions d’una UE com a entitat supranacional, als Estats Units no han suposat cap estímul o interès. El coneixement per part dels ciutadans dels assumptes internacionals acostuma a ésser el presoner d’una cobertura mediàtica dels esdeveniments internacionals limitada, i, com que la UE no actua com a entitat única quant a assumptes de política internacional, la majoria dels nord-americans encara no han relacionat la UE amb cap crisi nord-americana en aquella matèria anterior o actual. En canvi, les elits nord-americanes, que són conscients del protagonisme de la UE, es troben dividides encara quant a la seva importància mundial i a si els convé o no.