Les cadires del negociadors europeus restaren buides el 31 d’agost, data en què inicialment estava prevista la represa de les negociacions amb l’Iran sobre les armes nuclears, assenyalant un canvi en les relacions entre la Unió Europea i Teheran. Des de l’elecció del reformista Khatami el 1997, molts (sobretot a Europa) han cultivat l’esperança d’un canvi i d’una obertura progressiva del règim dels aiatol•là. Però l’elecció del nou president, l’ultraconservador Ahmadinejad, demostra fins a quin punt les institucions creades per la “revolució islàmica” van ser concebudes perquè fossin refractàries davant de qualsevol intent de reforma.

Ahmadinejad, la veritable cara del règim

L’empresonament del periodista Akbar Ganji, la creixent violència a la regió de majoria àrab d’Ahwaz, els atacs contra els poblats de la zona kurda, la represa unilateral de les activitats nuclears a la central d’Isfahan, demostren la determinació del règim de Teheran de seguir endavant amb les seves pròpies polítiques sense tenir en compte ni les postures de les forces opositores internes a l’ombra, ni les pressions per part de la comunitat internacional.

El secret és la democràcia

El camí recorregut fins ara demostra que posar entre parèntesi la democratització de l’Iran pot servir per fer seure al voltant de la mateixa taula diplomàtics iranians i europeus, però no per garantir l’estabilitat de la regió a llarg termini. La Unió Europea és el principal soci comercial de l’Iran i Teheran és, a la vegada, un peó fonamental per a l’abastament energètic europeu. Però vanagloriar-se de ser el primer soci comercial d’un país imposa una grau més de responsabilitat que, en el cas de l’Iran, es cristalitza en una major capacitat d’escoltar a tots aquells que són exclosos política i econòmicament del sistema de poder de la república islàmica.

Trenta milions de joves

El fet de dotar-se “d’armes d’atració massiva”, en altres paraules, d’un nou mitjà de comunicació independent basat en les experiències de la històrica Radio Londres, creada pel general De Gaulle per ajudar als francesos a suportar l’ocupació Nazi, és encara més crucial davant del gradual i imminent desenvolupament de noves armes de destrucció massiva per l’Iran. Superant l’enfocament sectorial, el domini de tècniques i d’inspectors nuclears imparcials, cal una estratègia que doni prioritat a la promoció de la democràcia a l’Iran. Una estratègia que es fonamenti no només en les negociacions i la recerca d’estabilitat en una regió on els intercanvis comercials de petroli són crucials per a l’equilibri energètic mundial, sinó també en les contradiccions que pesen sobre el règim de Teheran: en la realitat d’un país on el 50% de la població pertany a minories sovint discriminades (com els kurds, els àrabs, els baluchis i els turcmans), en el qual més de trenta milions d’habitants van néixer després de la revolució de 1979 i volen gaudir de la llibertat d’Internet i on, encara avui en dia, ser una dona significa patir segregació.

El que els reprimits del règim iranià demanen a Europa és algun esforç més per promoure el pas cap a un nou sistema polític democràtic, laic i federal a partir de les seves armes informatives. El nou president iranià Ahmadinejad sembla voler ser respectat per tothom. Seria una bona notícia per als iranians, i, en el fons per a tots nosaltres, descobrir els propers dies que la Unió Europea també sap respectar els seus valors.