La generació-precarietat es fa poques il•lusions de futur. Avui dia un diploma universitari no dóna més garanties d’accedir a una feina estable i els veritables problemes comencen ja a sortir en la closca protectora de la universitat. Trobar un habitatge, sol•licitar un crèdit o fundar una família és difícil quan abunden els contractes sense estabilitat d’ingressos.

L’explosió inquietant de l’atur entre els joves

La feina dels joves depèn, sens dubte, de la taxa d’ocupació global. En aquest període de morositat econòmica, no podem esperar miracles. Vora del 9% de la població activa de 25 anys es troba actualment sense feina i els països més afectats són Polònia (18,8%), Eslovàquia (18%), Grècia o Alemanya. Són els joves, però, els primers afectats per la recessió econòmica amb una taxa d’atur que, de vegades, duplica la dels dels col·lectius més adults. A França, vora d’un 25% dels menors de 25 anys no treballen. A la Unió Europea i, particularment, a Itàlia o a Finlàndia, el nombre de treballadors en atur és generalment més alt en la franja dels de 15 a 24 anys que en els més grans. I això que encara només representen un 15% de la població europea.

L’augment del nivell d’estudis provoca un augment de la competició en el mercat de treball. La persona que ofereixi més capacitats per un salari més baix s’endurà la feina a partir d’ara. A aquesta subasta a la baixa, s’hi afegeix el principi viciós de “l’últim en arribar, el primer en marxar”. Un bon indicador consisteix a comparar el temps de transició entre l’escolaritat i la col•locació. A França, per exemple, segons un estudi de l’APEC només un 50% dels diplomats de carreres de 5 anys el 2003 havien trobat feina un any més tard, el juny del 2004.

El mosaic de les feines precàries

Un altre factor a destacar és la creixent vaguetat en la frontera entre una feina estable i una feina precària. “Contractes de nova contractació” a França, “Co-pro” (Contratti per un progetto) a Itàlia, “Contractes activats” a Bèlgica, tots aquests noms, sinònims de feines inestables, mostren situacions i realitats ben diferents. L’Institut Nacional d’Estadística francès (INSEE) calcula que, entre el 1990 i l’any 2000, les feines estables només van augmentar un 2% en el sí de l’hexàgon, mentre la interinitat va créixer un 130%, les pràctiques i els contractes de foment de la contractació un 65% i els contractes de durada determinada (CDD) un 60%. A Europa, un 17,9% dels europeus treballen a temps parcial – un 6,2% són homes i un 33,4% són dones – i un 13,4% tenen contractes de durada determinada. No obstant això, les feines a temps complet representen gairebé un 75% de les feines netes creades al continent (l’any 2000 representaven un 70%).

Així i tot, Brussel•les considera la flexibilitat susceptible d’afavorir la creació d’ocupacions. Un model extrem és la Gran Bretanya on, malgrat una taxa d’atur molt feble, d’un 4,7%, les feines es troben i es perden amb la mateixa facilitat. A l’empresari,britànic només li cal una setmana de notificació per posar fi a un contracte. La Unió va preconitzar especialment aquesta flexibilitat en la legislació durant el Consell europeu de Lisboa l’any 2000, i la va definir com una estratègia global de lluita contra l’atur. Si aquesta lògica de flexibilitat s’inspira del model danès de “flexi-seguretat”, oblida massa sovint el segon aspecte de l’esmentat sistema: la “seguretat”.

En l’actualitat, un quarta part de tots els empleats a temps complet i més de dos terços de les persones amb una feina no escollida a temps parcial, són considerats detentors d’una “feina de baixa qualitat”, que, segons els criteris de Lisboa no ofereix cap dels elements següents: seguretat de la feina, accés a la formació o perspectives de carrera. Aquest tipus d’ocupació té en les seves files una sobrerrepresentació del col·lectiu juvenil (restauració ràpida, teletreball o prestadors de serveis). El diàleg social hi és menys desenvolupat i les condicions de treball menys reglamentades.

La flexibilitat, trampa o trampolí ?

Si tots, amb la Unió Europea al capdavant, reconeixen la necessitat de millorar la qualitat de l’ocupació, es pot observar una relació molt ambigua amb la flexibilitat: explotació per a alguns, llibertat per a d’altres que somien una manera de viure nòmada. No tothom aspira a una feina vitalícia, i els itineraris de vida són cada vegada menys lineals. Els contractes temporals permeten als joves de garantir-se fàcilment un sou mínim i adquirir una experiència professional, mentre que ofereix més flexibilitat a les empreses per adaptar-se als riscos de la conjuntura econòmica. El problema ve quan l’ocupació temporal esdevé “permanent i estructural”, és a dir, quan es causa que el treballador resisteixi el cost del treball i es converteixi en un instrument d’exclusió.

Aquestes situacions contrastades destaquen la manca d’una harmonització a Europa, malgrat la formulació d’una Estratègia Europea per a l’Ocupació (SEE). L’ocupació i els programes d’ocupació social romanen prerrogatives nacionals i els Estats membre són lliures de seguir o no les directrius del Fons Social Europeu (FSE). De tota manera representa un avenç: dialoguem cada vegada més. El consell de març del 2005 ha adoptat un “Pacte europeu per a la joventut” i a finals del 2005 s’organitzaran els Estats Generals de la Joventut. Un programa que, si no es limita a paraules boniques, pot esdevenir un primer pas cap a una presa de consciència.

Han participat en aquest article: Judit Jaradit des de Budapest, Abla Kandalaft des de Londres, i Ilaria La Commare des de Roma.