David Mueller està deprimit. Aprop de la trentena, acaba d’acabar els seus estudis als Estats Units i ha tornat per instalar-se a Berlin. Tot i això, no està tenint sort a l’hora de trobar treball. “Primer pensava en buscar un treball en el govern, però hi havia milers d’opositors per a cada lloc de treball i no volia passar-me llargs anys treballant com a interí com els altres. Llavors vaig pensar en buscar un treball com a consultor però a la fí no vaig tenir cap entrevista”. Ara, en David ha deixat de valorar les seves opcions. Ha començat a treball en el món de la publicitat però creu que mereix una feina millor que estigui a l’altura de la seva formació. Ha de deixar córrer les seves aspiracions i estabilitzar la seva situació o ha de passar els propers anys treballant com a interí per millorar el seu currículum per poder aspirar a un treball més prestigiós?

Un cas entre tants d’altres

El cas d’en David no és únic. És un clar exemple de la “generació perduda”: aquests Milers de joves europeus altament formats el potencial dels quals està sent malgastat en el cercle sense fí de treballs temporals, pràctiques i llargues carreres que es veuen incapaços de trobar un treball que satisfaci les seves necessitats econòmiques i de dignitat.

El problema no sembla capficar un grup de joves joves professionals que es reuneixen cada divendres nit als pubs de Londres. En Jean Barret, un francobritànic de 21 anys, celebra avui l’obtenció d’un diploma a Cambridge i el seu segon mes com a assalariat. No ha hagut de buscar treball, sinó que que el treball l’ha vingut a buscar. “No sabia què fer després de la universitat, havia pensat a tornar a casa o a viatjar. Va ser llavors quan vaig rebre un e-mail d’un amic dient-me que marxava del seu lloc de treball, pagat amb 24.000 lliures per any (34.500 Euros) i que m’havia recomanat al seu cap. Una setmana més tard, després d’una entrevista em van dir que sí. En només uns quants dies havia solucionat la meva vida.”

Carrers pavimentats d’or

A Londres, l’economia és com un amant. Tot i que busques escapar-te’n al final t’acaba atrapant tard o d’hora. Si no és el preu del vostre lloguer, serà el salari dels teus amics el que us acabarà per convèncer per llançar-vos a la caça d’un treball. Aquest any, el salari mitjà dels joves diplomats de la capital britànica ha arribat al record de 26.500 lliures (38.000 Euros) per any. Les pràctiques són bastant rares i molt joves acabats de sortir de la universitat comencen a treballar als 21 anys directament.

El contrast amb l’altra banda del Canal de la Mànega és colpidor: a França i a Espanya, la taxa joves a l’atur arriba al 22%, a Itàlia al 24% i a Grècia al 27%. A Alemanya, el sistema d’aprenentatge baixa la mitja oficial amagant una altra realitat: una gran quantitat de joves alemanys continuen els seus estudis després dels 20 anys i aquells que marxen a estudiar a l’estranger s’enfronten a nombrosos obstacles per trobar un treball en el seu país natal, sense ni parlar dels inmòbils salaris. Enfront un sistema que regeix el futur de la joventut euroepa, les reaccions són, tot i això, rares. Cal dir que els més ambiciosos ja han donat la seva resposta marxant-se a instalar-se en ciutats on el seu talent és remunerat. Així, la població francesa de Londres s’estima actualment entre 40.000 i 200.000 que fa de la capital britància la quarta ciutat francesa a l’estranger. Pel que fa a l’emigració clandestina italiana a Nova York, que fa més pensar en un episodi de principis del segle vint, torna a repuntar: 36 000 italians han entrat de manera ilegal durant els últims 10 anys, segons els informes d’immigració de Nova York.

Un doble mercat de treball

Qui és el responsable d’aquest èxode de la joventut europea? L’antiga generació baby boom, aquella mateixa que refusa de sacrificar el seu treball o les seves pensions per assegurar el futur dels seus nens. Per culpa d’això, el joves d’avui no troben un treball estable o guanyar un salari que, amb impostos inclosos, els permeti demanar un prèstec i instal·lar-se. Com a resultat, el mercat de treball es divideix entre els “assegurats” que tenen entre 30 i 55 anys i ingressos estables i els “precaris” que amb 20 anys, estant abonats als treballs temporals i als llargs estudis. Una categoria en el sí de la qual també hi figuren les persones de més de 60 anys que accepten una jubilació anticipada. Al Regne Unit i a Irlanda, les reformes en matèria de política de treball dels anys 80 van trencar aquesta lògica malsana provocant dures conseqüències. Al principi dels anys 90, milers de joves adults assalariats van perdre els seus treballs quan les empreses van reestructurar-se i van reduir els seus efectius. Amb la recuperació econòmica, aquests van poder trobar treball i, sobretot, tenir descendència.

El sistema d’Europa pot ser reformat sense haver de pagar un preu tan dur? Potser no. Els països d’Europa occidental poden guanyar molt gràcies als seus ciutadans expatriats però també haurien de reformar les seves economies si no volen caure en la depressió econòmica. Molts d’aquests expats tornarien si trobessin bones oportunitats en el seu país d’orígen, portant a sobre les seves coneixences, el seu capital humà i les seves empreses. La població irlandesa exiliada a Boston o a Gran Bretanya va reaparèixer en massa els anys 90, una vegada es van realitzar les reformes necessàries. De la mateixa manera, els escandinaus que van marxar a viure a Londres, Chicago o Mineapolis van retornar al cap d’uns anys atrets pel clima financer favorable de Malmö, Conpenhague, Estocolm i Helsinki. Països com França, Itàlia o Alemanya tenen molts joves treballadors, emprenedors i amb talent. Si els governs no són capaços de realitzar reformes, ben aviat no seran capaços de retenir-los.