Em trobo amb Cédric Klapisch en una cafeteria parisenca i no pas en una casa de bojos, el des d’ara molt “rendible” realitzador d’una pel•lícula epònima amb 3 milions d’entrades a França i una gran publicitat a les grans pantalles del programa Erasmus. La reunió se celebra al barri de moda d’Oberkampf. Mentre jo m’espero tocant el marbre de la taula, observo amb detall el lloc: pintat de vermell i groc, el cafè, ple de llum, està pràcticament buit. El rellotge d’acer cromat marca les 11:30h. Al meu darrera, uns passos ressonen sobre el mosaic del terra: somrient, amb un casc de moto a la mà, Cédric Klapisch, 44 anys, em saluda amb un càlida encaixada de mans. Emmorenit i visiblement relaxat, aquest autèntic parisenc té bones raons per veure la vida de color de rosa: el seu darrer opus, “Les nines Russes”, després d’“Una casa de bojos”, té èxit. Un bon resultat per aquesta pel•lícula modesta que parteix d’una experiència personal. “Els anys 90 me’n vaig anar una setmana a veure la meva germana que estudiava a la capital catalana i que convivia amb llogaters d’altres nacionalitats. Jo vaig pensar que era increïble aquesta barreja estranya i viva que donava esperança”, recorda el realitzador. Molts estudiants es reconeixien a la pantalla d’aquesta euro-generació balbotejant i entusiasta. Banca ! Com subratlla Klapisch, la pel•lícula és la prova evident que “hi ha una vida europea fora de Brussel•les”

De l’estudiant americà

Ens asseiem al voltant d’un petit vetllador, ell davant un espresso i jo davant un te verd amb menta. Tot i la tendresa pel que fa als joves europeus, Klapisch mai no va treure profit d’un programa d’intercanvi universitari Erasmus. Amb 23 anys, després de no haver aconseguit en dues ocasions el concurs d’entrada del prestigiós institut de cinema IDHEC, volà cap a l’altre costat de l’Atlàntic. “Em vaig inscriure a la Universitat de cinema de Nova York. A França, als anys 80, la cultura del cinema era presonera de la Nouvelle Vague –dels anys 50- que començava a marcar seriosament una data. El període em semblava encarcarat”, em diu. “Vaig descobrir que només existia Godard. Viatjar i viure a l’estranger és molt enriquidor, pel que fa a allò que vivim al marge dels estudis”. Què passa llavors amb l’antagonisme llegendari entre Europa i els Estats Units? “L’oposició entre el que és nou i el vell”, em respon amb una mirada múrria. “Els americans tenen l’obsessió per allò que és vell, fabriquen l’anti-edat per a tot, mentre que a Europa trobem la rehabilitació del que és vell, sagrat. La diferència és especialment visible a França on políticament no podem sortir dels trencaments ancestrals”.

El director de l’aire del temps

Un cop tancat el parèntesi americà, Klapisch torna a França. Després d’uns quants anys horrorosos, acaba imposant una imatge de director actual que destil•la, mitjançant els seus llargmetratges, un univers lleuger, càustic i subtil. Aquell a qui li agrada Almodovar, Rússia i la paraula “cosa” multiplica el seguit de critiques i de públic. Avui, després de les vacances, Klapisch marxa a promoure “Les nines russes a l’estranger”. “El cinema europeu no es porta massa bé. França és l’únic país on es promou la producció”, em deixa anar. “Moltes indústries com la italiana o l’anglesa pràcticament han desaparegut. L’imperialisme americà, la competència de la televisió o unes subvencions comunitàries molt “administratives” fan que la situació sigui complicada en les pantalles negres europees.

Un euròfil compromès

Quines són les destinacions preferides d’aquest europeu de cor? Espanya i Itàlia com a imatge dels seus dos realitzadors fetitxes, Almodovar i Fellini. “És fantàstic veure fins a quin punt som geogràficament a prop i som radicalment diferents. El costat llatí m’agrada, festiu amb la vida que es mostra…” Però Klapisch, d’ascendència polonesa també aprecia Rússia, on va regularment, després d’haver-hi viscut uns quants anys quan era adolescent. “Hi ha aquesta cosa eslava que m’agrada molt que també és a Hongria i a la República Txeca, aquesta tristesa divertida, un humor lligat a la tragèdia”, destaca mentre acluca els ulls.

Des del maig del 2005, aquest euròfil convençut es reconeix ple d’incerteses pel que fa a les conseqüències del no francès a la Constitució. “Va ser un moment dolent. La història racista del “lampista polonès” ha passat a la premsa social, em recalca. No sé pas si és just un alentiment de la construcció comunitària o si és la primera etapa d’una cosa que no sé si funcionarà”. Enfrontat a aquest constant ni carn ni peix, el director admet alguns punts positius. “El debat sobre Europa s’ha celebrat, i, per primera vegada, fora de l’esfera política. M’agradaria que els francesos fessin alguns sacrificis nacionals per una cosa que els supera”. L’aspiració per la política acaba atrapant l’artista. “Si més no, hi ha una cosa increïble que mai no es té en compte”, em diu mentre s’aixeca, “posar un alemany davant un francès parlant de la construcció europea seria com posar avui un Palestí davant un Israelià. Els meus avis van morir a Auschwitz. Si 60 anys més tard, no hi ha res per alimentar el meu odi, és en part gràcies a Europa. Aquests són els esforços polítics que han portat un canvi psicològic”. Claqueta final, Klapisch s’esfuma. Ni a favor ni en contra d’Europa, ben al contrari.