Els europeus es tornen bojos pel llenguatge tecnicolor. Mentre els francesos adoren la vida de color de rosa (la vie en rose), a vegades poden, a la manera dels anglesos, enfadar-se i treure de polleguera (to see red). El blau és a Espanya i a Itàlia el color del príncep encantador (el príncipe azul) però és el de la por a França. Ofesos, els francesos sempre han tingut tendència a riure en groc, un color que s’assimila sovint a la gelosia de l’altra banda del Rin (Gelb vor Neid). El verd, sinònim d’enveja a la “pèrfida Albion” (green with envy), qualifica la ràbia a Roma (verde dalla rabbia) i evoca un pobre vell libidinós a la península ibèrica (un viejo verde). Les coses prenen importància quan parlem d’un tema universal, la taxa d’alcoholèmia: l’embriaguesa és grisa o negra per als francesos segons el grau d’impregnació, és blava més enllà del Rin (blau sein) i violeta a Madrid (estar morado). Un bonic arc de Sant Martí etílic en perspectiva…