“La cimera mundial més gran de tota la història”. Amb aquestes paraules els comentaristes descriuen la sessió d’obertura de la 60a Assemblea General de l’ONU, que hauria de reunir més de 175 caps d’estat i de govern entre el 14 i el 16 de setembre. Més enllà del que simbolitza aquest 60è aniversari, per al secretari general, Kofi Annan, es tracta de fer avalar les reformes vitals i adaptar les missions de l’organització als reptes del segle XXI.

No obstant això, el fast de les celebracions no ha d’amagar les dificultats de l’organització. Un cop dissipades totes les il·lusions de la fi de la guerra freda, en diverses ocasions les Nacions Unides han estat marginades, sobretot en matèria de seguretat internacional. El 1999, els bombardejos de l’OTAN a Kosovo foren avalats a posteriori pel Consell de Seguretat. L’any 2000, Bush i els neoconservadors, pocs amics d’aquesta organització, accedeixen a la Casa Blanca. L’ 11 de setembre i el desenvolupament del terrorisme internacional també marquen un canvi del tipus d’amenaces contra la seguretat internacional, a les quals l’ONU no hi està gaire ben adaptada. I per acabar, la guerra de l’Iraq etziba el cop de gràcia al Consell de seguretat, del qual els nord-americans es van apartar.

Podríem citar algunes de les adversitats més recents: l’escàndol del a href=”http://www.telenoticies.com/noticia/arxiu/not172817872.htm” class=”external-link” style=”text-decoration:none”>l’escàndol “Petroli per aliments”, que accentua la imatge dels funcionaris internacionals laxes, els febles progressos realitzats per a aconseguir els objectius del mil·lenni. I per acabar d’enllestir-ho, John Bolton -famós pel seu punt de vista “unilateralista” de la política nord-americana- va ser nomenat ambaixador dels EUA a l’ONU l’agost del 2005.

Els europeus estan separats

Per aquest motiu, Kofi Annan vol fer tirar endavant l’ONU reformant-la. Aquest és l’objectiu de la cimera. Començant pel sanejament de la gestió de l’administració, el tema principal dels nord-americans. Tot seguit, reformar el Consell de seguretat, per a reforçar la seva representativitat i legitimitat, en un moment en què la seva composició encara mostra els equilibris polítics de 1945. Possiblement aquesta reforma no es durà a terme, segons ha declarat el mateix secretari general: “abans de desembre”. I, per acabar, entre d’altres, reactivar els propòsits del mil·lenni i tornar a insistir sobre l’objectiu del 0,7% del PIB dels països rics, destinat a les ajudes per al desenvolupament.

Totes aquestes reformes sortiran a la llum, o quedaran inscrites a la llarga llista de les promeses que l’organització, i sobretot els seus Estats membre, no han complert? Pel que sembla, la posició dels Estats Units, que rebutja qualsevol tipus d’element que perjudiqui la política nord-americana, s’ha calmat. Els europeus, separats, queden absents del debat.

Si els membres de la UE s’uneixen al multilateralisme i a la legalitat internacional -encarnats per l’ ONU-, hauran de dedicar més esforços a la reforma de l’organització i proporcionar-hi el seu model: normativa dels conflictes pel dret, democratització i prosperitat econòmica. Aquests són uns objectius presentats a la Carta, però que a l’ONU li costa aplicar, ja que li falta un impuls fort.