Tot i haver assolit un nivell baix, encara està per sota de la taxa d’impostos desitjada.

Paul Kirchhof, considerat el Papa dels impostos dels Cristianodemòcrates (CDU) i aspirant al càrrec de ministre del govern a l’ombra d’Angela Merkel, ha fet sensació a la campanya electoral alemanya amb el seu model d’impost únic (Flat Tax) del 25%. Paral•lelament al debat alemany, el ministre d’interior francès, Nicolas Sarkozky, va anunciar que els impostos dels empresaris francesos s’havien de reduir sis punts percentuals respecte a la mitjana de la UE. Sembla que s’hagin de desmantellar els últims bastions de la política impositiva més elevada del continent europeu. El que més preocupa als polítics d’esquerres, sobretot a França, és que l’estat del benestar s’acabi desfent als països considerats nucli de la Unió Europea.

Tot i els impostos del dumping el boom econòmic

Una preocupació com aquesta quedaria justificada si el nivell de competitivitat dels estats fos principalment causat per una baixa taxa d’impostos. Es dramatitza i se sobreestima la importància del significat que té el nivell de la taxa d’impostos, o sigui les tarifes, per a la creació de llocs de treball i el creixement econòmic. Si fem una ullada a països com Eslovàquia i Suècia comprovem que a principis del 2004 Eslovàquia va aplicar una tarifa del 19% a l’impost sobre els beneficis empresarials i els ingressos dels particulars. Si els que fan apologia d’una política que fomenta la reducció d’impostos tinguessin raó, actualment aquest país de l’est estaria marxant a tota potència i gaudiria d’una ocupació plena. Però aquest no és el cas, com demostren les dades de l’Institut vienès d’Estudis Econòmics Comparatius (WIIW). Entre 2002 i 2003 les inversions estrangeres directes van assolir els 2200 milions d’euros, i d’ençà de les reformes es va arribar als 1300 milions. L’impuls del creixement econòmic del país comparat amb la mitjana de l’ Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE) ha disminuït del 2,7% al 2,2% en el mateix període de temps, i la taxa d’atur només ha variat marginalment: del 18 al 17%.

Massa estat per tan pocs impostos

Suècia i Eslovàquia són simplement dues excepcions de les regles de la reducció d’impostos? En absolut. El grau de competitivitat nacional depèn en menor mesura del nivell dels impostos que es graven i de la relacionada extensió dels sectors estatals junts. L’estructura i la qualitat dels ingressos i despeses de l’estat són decisius. De la mateixa manera, segons ha demostrat el Financial Times, que s’aparta del romanticisme de l’estat del benestar, afirma amb sorpresa que: “Una despesa elevada no significa un menor creixement”. Quan l’estat treu els diners al ciutadà i els inverteix millor del que ho faria ell mateix, llavors l’increment d’impostos i l’ampliació dels sectors estatals condueixen a millorar el benestar, amb majors resultats, que amb la combinació de la reducció dels sectors estatals amb menors nivells d’impostos. Els polítics europeus haurien d’invertir tant o més temps en la reflexió sobre com optimitzar les seves despeses, en relació al temps que inverteixen en els debats actuals sobre la reducció d’impostos. Se’ls premiaria amb creixement. I el creixement sostingut té una fascinant propietat per ambdues posicions polítiques: fa possible finançar l’ampliació constant dels sectors estatals i alhora redueix el nivell d’impostos.