Mentre a l’Europa Central i de l’Est s’incrementa la por a la fuga de treballadors qualificats, com per exemple els metges o informàtics, a l’oest regna la por a les onades migratòries. Arran de la darrera ampliació de la UE, s’han introduït normes de transició a la lliure circulació de treballadors a la majoria dels antics membres de la UE, tot i ser una de les quatre llibertats bàsiques de la Unió Europea juntament amb la lliure circulació de serveis, així com la lliure circulació de mercaderies i la de capital, les quals formen part del Tractat de Roma (en flash) signat el 1957. Però la població activa de l’est dels nous països membre, amb l’excepció de Malta i Xipre, no té la possibilitat d’escollir lliurement un lloc de treball a la UE. Majoritàriament s’aplica el model 2+3+2, segons el qual durant 2 anys (fins el 2006) seguiran regint les regles de transició dictaminades pels governs nacionals. Llavors, la Comissió Europea ferà un balanç de la situació i els Estats membre exposaran les raons per les quals consideren legítim mantenir les restriccions vigents. El balanç es repetirà al cap de tres anys i les limitacions es podran renovar per última vegada fins a dos anys més tard.

Sense permís de treball no hi ha res a fer

En la pràctica, això significa que un ciutadà europeu polonès, lituà o txec necessita un permís de treball per poder treballar per exemple a Alemanya, Bèlgica o Àustria. Els criteris per obtenir el permís en qüestió són diferents a cada Estat, i depenen de la situació del mercat laboral nacional. Els ciutadans dels nous països només estan autoritzats a acceptar una feina sense permís a Irlanda, Suècia i amb certes restriccions al Regne Unit. En canvi, el treballador autònom en queda exempt, la qual cosa ha provocat molts problemes a Alemanya, sobretot en l’àmbit de l’enllosat i dels escorxadors.

L’amenaça de la migració?

Les estimacions en relació al nombre de treballadors immigrants han variat considerablement amb la consolidació de l’ampliació de l’est. El 2001 l’Institut IFO (Institut d’Investigacions Econòmiques) va pronosticar l’entrada de fins a 15 milions d’immigrants en 15 anys. No obstant això, actualment és evident que no s’ha donat cap onada migratòria. Segons assenyala Herbert Brücker de l’Institut alemany Wirtschaftsforschung (DIW): “fins el 2030, no es traslladaran més de 3,7 milions de persones provinents dels nous Estats membre als països occidentals, de les quals 2,3 ho feran només a Alemanya”. Com a màxim, només un 1 % de la població activa dels països de l’est s’arriscaria a marxar a l’oest a condició que la lliure circulació estigués regulada. Així doncs, perquè un treballador abandoni la seva llar no només cal que es compleixin els requisits legals. Les diferències culturals, de llengua i les qualificacions específiques també juguen un paper important i frenen molta gent degut a la incertesa.

Paral•lelismes amb l’ampliació del sud

Les pors amagades de la població, així com l’exageració de les xifres, són comparables a l’ampliació de la Unió Europea a Grècia (1981), Portugal i Espanya (1986). Aquests països tenien un endarreriment econòmic respecte als països comunitaris similar a la situació actual dels països del centre i de l’est d’Europa. Segons un estudi de l’Institut d’Investigació HWWA (Institut Hamburguès d’Economia Internacional) durant els anys previs i posteriors a l’adhesió, el poder adquisitiu dels salaris en aquests estats va assolir només un 60%-70% del nivell alemany. També existien normes de transició en relació a la lliure circulació. Els forts moviments migratoris esperats 20 anys després encara no s’han donat.

A llarg termini, l’envelliment de la societat als Estats de la UE com Alemanya forçarà a revisar les polítiques d’immigració, ja que actualment en determinats sectors, com el tecnològic o el sanitari, la mà d’obra qualificada és escassa. El trasllat d’immigrants podria ajudar a esmorteir les conseqüències econòmiques derivades de l’envelliment occidental. Per aquesta raó, s’hauria de procurar valorar els efectes de l’emigració de treballadors joves i qualificats dels nous mercats de l’Europa Central i de l’Est.