Fugen cap a les fortaleses occidentals amb un saber fer cultural, científic i industrial. Els nous Ulisses són sobretot polonesos, txecs, eslovacs i hongaresos. La diàspora està en curs. Cada vegada es poden percebre més els rostres d’una societat en canvi: signes, idiomes, models culturals i pintes de cervesa en comptes de gots de suc de poma i zubrowka!

Però els nous Estats membre no voldrien, és clar, que els seus joves talents abandonessin llurs pàtries, com posa en evidència Mateusz Tomala del Partit per la Llei i la Justícia. Tenen por de les forces centrífugues que estan provocant una hemorràgia de cervells sense precedents. Es mostren escèptics sobre el fet que en realitat el que els empeny són les ganes d’aprendre els consolidats models socials polítics i econòmics occidentals per importar-los després. És a dir, no creuen en aquesta nova forma de colonialisme oposada al tradicional model “del més fort al més dèbil”. I si després no tornen?

L’algoritme de la por

Les pors de la nova Europa tenen algoritmes difícils. Cafè Babel va a la recerca del diagnòstic del problema per receptar remeis eficaços. Que els cervells en fuga s’acomodin a les taules virtuals de Café Babel. Només dialogant i coneixent les històries personals i nacionals, s’arribarà a trobar solucions.

Primera pregunta: Per què tantes ganes de fugir cap a la vella Europa? En qualitat de nous estats membre haurien de tenir ganes de reafirmar-se davant dels altres com a “joves i forts”. O no? “Joves i forts? Això és una veritat a mitges. La República Txeca és només un petit estat que pot ajudar els altres països membres a resoldre els problemes, no a crear les normes” pensa la txeca Andrea. “Durant més de quaranta anys de dictadura comunista, l’Europa occidental va ser la terra de les possibilitats per a nosaltres els txecs” explica en Filip per puntualitzant que “allà no s’havien de fer cues de dues hores per les taronges”. Amb 24 anys i de nacionalitat txeca continua: “Un podia fer-se ric però no podíem deixar el país, i, en part, hem fracassat en voler imitar la democràcia occidental des de fora. Nosaltres, els joves txecs, volem aprendre, parlem bé l’anglès, viatgem molt i sentim que som el motor del renaixement del país. Per això ens hem de llançar cap a la vertadera democràcia.” Des de Budapest, Judit (23 anys) sintetitza que el que els empeny a “la vella Europa” són “les possibilitats, les experiències, i els salaris més alts”.

S’ofereixen “Bilingües”

Ewa i Magdalena, són poloneses. Tenen 24 i 27 anys respectivament i uns cabells rossos i uns ulls “blaus d’un blau de vaixella”, com diria el poeta italià Gozzano. Estudien literatura general i comparada a la Sorbona. S’acomoden al Gran Cafè i ens expliquen les seves motivacions: “Tenia ganes d’estudiar a l’estranger per trobar amb més facilitat feina a Europa i no només a Polònia, de gaudir d’una “vida cultural” animada i d’aprendre el savoir vivre en diverses llengües. Bilingüisme bàsic.” “A Polònia el futur no és de color de rosa, hi ha molt poques perspectives i a sobre són tristes”, insisteix Magdalena, que continua: “tenim unes universitats poloneses antigues i sabem que les universitats franceses o angleses ofereixen més sortides interessants”, una afirmació vàlida per un període breu però valuós: “Estudio llengües modernes a la Sorbona, tinc vint-i-dos anys, parlo bé l’anglès i el francès i he vingut a Londres a través de la universitat, per fer pràctiques en una gran empresa”, diu Ewelina, també polonesa. Piotr, polonès i consultor financer a la City diu: “Londres ofereix moltíssimes oportunitats a aquells que estan disposats a treballar dur. És difícil, però si treballes de valent, aquí pots realitzar els teus somnis”.

Es busquen infermeres poloneses

Segona pregunta essencial, quins són els sectors més tocats en aquests països de la fuga de cervells? Diverses empreses d’inversió britàniques ja han aterrat directament a Polònia. El seu objectiu: obrir una escola de formació de dentistes (en pdf). La destinació dels estudiants: “un sistema sanitari britànic mancat de dentistes” recalca la Magdalena, “es ben sabut que els polonesos són grans treballadors i són competents, per això els diners que s’inverteixen en la seva formació no són diners tirats a les escombraries.”

La República Txeca, en canvi, tem sobretot pels seus estudiants. Sovint se’n van d’Erasmus i ja no en tornen. “No podem comparar les nostres infraestructures i les nostres inversions en els sectors de l’ensenyament i científics amb les dels altres països europeus”, ens diu Andrea. Però els estudiants d’avui podrien esdevenir els científics del demà. És per això que s’ofereixen grans premis per a joves científics, com els de l’Acadèmia de Ciències de la República Txeca, la La Societat del coneixement txeca i els premis de reconeixement Otto Wichterle, que l’any passat s’atorgaren a vint-i-quatre científics.

A Hongria, el “sector de la recerca i del desenvolupament està en una situació crítica”, puntualitza la Judit. Tot i això, moltes grans empreses del sector de les telecomunicacions – com la Pannon Gsm, empresa líder en el sector de la telefonia mòbil – ofereixen beques d’estudi a joves científics i doctorats en matèries científiques.

Teràpia de cafè per passar la por

I si després no tornen? “Després de tres anys entre França i Anglaterra no tornaré a Polònia. Després de la Sorbona torno a Londres”, exclama Ewelina. “Davant la situació actual a Polònia prefereixo quedar-me aquí i veure què passa”, somriu Piotr. “Tornaré, sí! Quan hi hagi llocs de treball que permetin una major satisfacció personal i professional”, declara Ewa en un to desafiant. Magdalena opta per un to més optimista: “Sí, si trobo una feina interessant i ben pagada puc tornar a casa; però també pot ser que em quedi a París o que me’n vagi a qualsevol altre lloc d’Europa”.

Cau el teló de Café Babel: Andrea, Filip, Judit, Ewa, Magdalena, Piotr i Ewelina s’han expressat en nom dels nous joves Ulisses colonitzadors de l’est. Propera cita l’1 d’octubre a Varsòvia: Després del Gran Cafè, una Teràpia de Cafè anirà bé per treure’s les pors dels cos.

Han col·laborat en aquest article: des de Praga, Andrea Fialková; des de Budapest, Judit Járadi, corresponsal de Cafè Babel.