Rudyard Kipling tornaria a la vida des del més profund de la seva tomba. Per falta de conceptes, al segle XXI es continua invocant el “Gran joc”, descrit perfectament en la seva novel•la “Kim”, que portava a l’escena l’imperi britànic de l’Índia i Rússia a les estepes d’Àsia central. En aquells temps, l’Afganistan feia la funció de “zona-tap” entre les dues grans potències, que feien moure els seus peons sobre l’escaquer caucàsic a base d’alfils no gaire bons i altres desplaçaments laterals. Anys més tard, va patir tres guerres anglo-afganeses i dues invasions -soviètica i nord-americana-. Encara que la metàfora continuï existint, no pot fer veure la complexitat de la situació. Actualment, si el govern d’Hamid Karzai és legalment sobirà, la presència estrangera sobre territori afganès s’apropa a uns nivells obtinguts pels soviètics en els anys 80 d’aproximadament 30.000 homes.

Lluita psicològica

Al cor de la mítica Ruta de la seda i cruïlla de civilitzacions, la pàtria del comandant Massoud continua seduint occident, que cultiva els tòpics especulant sobre el pes geopolític de l’Afganistan, susceptible de justificar una bona part de les ambicions internacionals. Això significa oblidar que en realitat l’Afganistan és un país força pobre en primeres matèries. En canvi, els seus veïns de l’Asia central o l’Iran són més afortunats pel que fa als recursos naturals.

Si hi ha un joc estratègic, és més aviat d’ordre psicològic. “Els Estats Units tenen un disseny polític que intenta crear un estat central fort a l’Afganistan”, insisteix Olivier Roy, investigador al Centre nacional d’investigacions científiques (CNRS) i expert en aquest temàtica. “A banda d’aquest objectiu, no hi ha cap estratègia a llarg termini”. Lluny de les especulacions energètiques que alguns experts han volgut atribuir-los, abans de tot, els Estats Units volen demostrar que han complert el seu contracte a l’Afganistan, justificant d’aquesta manera el seu compromís enèrgic en la guerra contra el terrorisme.

Pel que fa als europeus, amb presència militar sota un mandat de les forces de l’OTAN, l’objectiu és encara psicològic. Segons Olivier Roy, el vell continent vol demostrar “que pel que concerneix a qüestions de seguretat nacional, és capaç de cooperar amb els Estats Units”. I d’altra banda, que els 25, a vegades, poden manifestar una bona harmonia en matèria de política estrangera. Així doncs, l’Afganistan serveix de contraexemple per a les rivalitats comunes transatlàntiques i les disputes comunitàries. A més, la intervenció militar s’ha dut a terme de manera legal, seguint un consens poc habitual. Cal assegurar que el context post-11 de setembre no es prestava gaire a les dissensions.

Rivalitats regionals agreujades per les lluites tribals

Si l’Afganistan té una importància geopolítica és perquè es troba imbricat al cor d’una macedònia de regions altament estratègiques. Gilles Doronsoro, professor de Ciències Polítiques a la Universitat de París I, ho confirma de la següent manera: “els veritables jocs estratègics es troben a les fronteres”. El mar Caspi, amb una gran reserva d’hidrocarburs, és objecte d’una competència ferotge pel transport d’energia. En aquesta batalla, l’Afganistan podria trobar-se sobre el traçat d’un gasoducte que podria abastir el Pakistan i l’Índia. Precisament, Delhi acaba de signar un acord amb Kabul, més motivada per les ganes de buscar les pessigolles al seu rival pakistanès que per interessos energètics. Pel que fa a l’Iran, rival de la tendència islàmica sunnita dels paixtus, les seves ambicions apunten sobretot a una esfera religiosa.

Cal afegir als seus veïns poderosos, la realitat etnolingüística de l’Afganistan i s’acaba obtenint un veritable polvorí. El mosaic d’ètnies (tadjiks, uzbeks, paixtus, turkmens) s’estén més enllà de les seves fronteres i el mínim rebombori en els països veïns repercuteix immediatament en el seu territori. Els paixtus, per exemple, principal ètnia afgana, es troben repartits entre el Pakistan i l’Afganistan des de la divisió arbitrària de les fronteres proposada pels britànics el 1983. Per totes les bandes, encara somien en un Paixtunistan, i a Kabul, algunes activitats fonamentalistes no dubten a manipular les masses per afeblir el govern central i desestabilitzar el país. D’aquesta manera, els recents motins anti-Estats Units, que el passat mes de maig van encendre tot el país, haurien estat coordinats des d’Islamabad pel partit Hebz-el-Islami , dirigit per Gulbuddin Hekmatyar, un dels senyors de la guerra afganesa més famosos, exiliat al Pakistan. Així doncs, la regió situada a prop dels 2500 km de la frontera afgano-pakistanesa seria un viver de refugiats afganesos, però sobretot, el punt de referència dels talibans exiliats i dels membres d’Al-Qaida. La situació ha arribat a un extrem que Musharraf acaba de proposar la construcció d’un mur per a oposar-se a les incursions creixents d’aquests rebels al règim afganès de a href=”http://www.cidob.org/bios/castellano/lideres/k-003.htm”class=”external-link” style=”text-decoration:none”>guerres anglo-afganeses.

Altes temperatures

Amb una gran incapacitat per autoafirmar-se amb una sola veu, Afganistan és de fet el termòmetre de la febre que sacseja tota l’Àsia central. Luca Moracci, que treballa per al programa electoral de les Nacions Unides a l’Afganistan, afirma que les preocupacions de la població són ben lluny de les suposicions geopolítiques de les quals s’ha vestit el país. “La majoria d’afganesos viu amb menys d’un dòlar al dia i la taxa d’analfabetisme supera el 70%. Les qüestions de política internacional són un luxe. És prioritari reconstruir el país i oferir una feina a tothom.” Les eleccions parlamentàries del 18 de setembre ens recorden que després de 25 anys de guerra, els afganesos volen tornar a ser mestres del seu propi destí. Ja és hora de posar fi al “Gran joc”.