En una primera lectura de les declaracions d’Angela Merkel, pot semblar que la candidata democristiana a la Cancelleria tingui les idees clares sobre el restabliment d’una aliança entre Alemanya i els EUA. La gran favorita de les pròximes eleccions alemanyes del 18 de setembre ha fet diverses referències al retorn a la tradicional política exterior alemanya de Kohl, basada en la integració europea i l’associació atlàntica més complementària que antitètica. Entre Alemanya i els Estats Units es pot parlar d’un retorn a les negociacions habituals?

Pacifisme latent

Però si s’observa de més a prop la posició de la coalició CDU-CSU en referència a les relacions transatlàntiques aquesta és menys visible del que pot semblar a simple vista. Així doncs, semblaria que la posició de la candidata Merkel resta més aviat ambigüa en aquest punt. Durant el discurs extraordinari al congrés de la CDU celebrat a Dortmund el passat 28 d’agost, la cancellera aspirant va sorprendre quan “es va saltar el paràgraf on definia com a prioritària la represa de contactes amb Estats Units” destaca Andrea Tarquini al diari La Repubblica del 29 d’agost. En aquesta campanya electoral a la deriva bàsicament centrada en el fracàs

de les polítiques de govern de Schröder, la política exterior representa un dels punts dèbils de la CDU. Es podria dir que Frau Merkel, la “senyora” de la política alemanya intuïa que la relació amb Estats Units podia representar un dels temes més delicats dels que haurà d’encarar en cas de sortir escollida com a governant del país. De fet, durant la crisi iraquiana, la seva popularitat va caure als mínims més històrics.

La tenacitat amb què va defensar les estratègies del govern americà va ser sotmesa a una dura prova dins la coalició. El ministre bavarès Stoiber, per exemple, no va dubtar a recórrer al pacifisme de l’opinió pública alemanya. Un pacifisme que fins i tot divideix els electors de la centre dreta. I corre el risc d’esclatar en cas de desenvolupar-se una nova crisi transatlàntica, com per exemple amb la hipòtesi d’una invasió americana a l’Iran.

Ni un pas enrere

La crisi iraquiana no es pot anular tant fàcilment ja que, segons els analistes, només esdevindria l’extrema conseqüència de les variacions en les relacions transatlàntiques després de la Guerra Freda. De fet, són dues les tipologies d’emancipació que estan allunyant Berlín de l’extutor ulterior Atlàntic: la marcada per la presa de consciència del nou rol internacional de l’Alemanya reunificada i la de vocació europea, que es caracteritza per la presa de distància de l’hegemonia americana. I com molt bé sap la mateixa Merkel, aquestes dues tendències són sostingudes per l’electorat alemany.

L’ombra de Turquia

Tot i que un gran nombre d’articles de revistes del cor pinten un retorn passional entre Alemanya i els Estats Units, sembla ser que aquest acostament en cas d’un eventual govern amb Merkel serà més prudent del previst. Els tons seran més conciliats i s’intentarà d’edulcorar la impressió com si s’estigués treballant per anivellar la potència americana. El primer moviment en aquest sentit serà abandonar l’idea d’establir un eix amb Moscou. És lícit esperar més prudència fins i tot en les relacions amb la Xina com per exemple a l’hora de sol•licitar la fi de l’embargament a les armes xineses, com es demana des de Washington. En fi, s’intentarà llimar els aspectes més controvertits de la política exterior de Schröder començant per la postura, considerada massa agressiva, que es va adoptar en les negociacions dutes a terme per aconseguir un lloc al Consell de Seguretat. Es cercarà aprendre dels errors del govern precedent i evitar accions que es puguin considerar contràries als interessos dels països menors de la UE, així com l’objectiu d’establir una hegemonia franco-alemanya. Aquest projecte neo-gaullista ha fracassat davant l’evident divisió europea durant la crisi d’Iraq i el definitiu abandó del projecte d’instituir un districte general de les forces militars europees alternatiu i autònom a la OTAN a Devoren, un barri de Brussel•les.

Però s’intueix que el destí de les relacions transatlàntiques dependrà més de la postura i les decisions dels americans que no de les dels alemanys que més aviat es quedaran esperant a la porta tot fidels. Tampoc s’ha d’oblidar que un dels punts sobre els quals la candidata a la cancelleria s’ha manifestat clarament és la qüestió de la futura adhesió de Turquia a la UE, s’espera només una “relació de privilegi”. I com sempre, es tracta d’una posició diametralment oposada a la dels EUA.