Encara que pugui semblar que avui dia no hi ha temes importants que desconeixem, hi ha fets rellevants que no se saben o que només els saben un nombre limitat de persones. Un d’aquests “forats negres d’informació” és, i ha estat durant un període bastant llarg de temps, Bielorússia, que es troba a la frontera més oriental d’Europa.

Aquest país de deu milions d’habitants ha estat governat durant més d’onze anys per Alexander Lukaixenko, per a qui governar significa abusar considerablement dels drets humans i ciutadans bàsics a diari; destituir i empresonar periodistes i els seus oponents; i enganyar la seva gent a través dels mitjans de comunicació, que ell controla.

En un referèndum falsejat que es va fer la tardor passada, Lukaixenko va assegurar-se que s’eliminés el límit de mandat de dos anys seguits en la presidència i així va fer el primer pas per prolongar el seu mandat més enllà del 2006, que és quan acaba el seu mandat actual.

De llavors ençà, passant totalment desapercebut per a la majoria dels mitjans i polítics del món democràtic, l’últim que queda de les organitzacions no governamentals, la premsa independent i partits polítics que podrien frustrar els plans de l’autòcrata per prolongar el seu mandat de manera indefinida s’ha eliminat de manera sistemàtica. La informació que es bloqueja a l’interior del país és cada cop més gran, s’estan limitant les oportunitats perquè els joves estudiïn a l’estranger i l’últim diari independent Narodnaja Volja està a punt de ser clausurat. Alexander Lukaixenko pot sortir-se amb la seva, no només per l’herència repugnant de les estructures socials soviètiques sinó també per la manca d’interès en el destí de Bielorússia per part dels països democràtics.

Estem convençuts, per tant, que cal fer servir totes les oportunitats per obrir-se pas per aquesta paret d’apatia que existeix en el món democràtic per adoptar una postura en contra d’aquest autòcrata postsoviètic i els seus esforços per eliminar tot el que queda de les iniciatives independents a Bielorússia. Al mateix temps, cal continuar desenvolupant contactes i cooperació amb les iniciatives independents bielorusses.

La Unió Europea, que fins ara no ha estat capaç de donar suport a esforços que tenen com a objectiu construir una Bielorússia basada en valors democràtics, hauria de buscar ràpidament els instruments que fessin possible aquest procés. Al mateix temps, la UE hauria d’obrir completament el seu intercanvi i els seus programes educatius als joves de Bielorússia que tinguin tendències demòcrates. La UE, juntament amb Ucraïna, hauria de reaccionar amb rapidesa a la proposta dels parlamentaris de la UE Janusz Onyszkiewicz i Bogdan Klich per donar al poble de Bielorússia accés a informació que no estigui censurada ni manipulada a través de la ràdio i les emissions de televisió dels països veïns. Fem una crida a la UE, als EUA i a tots els altres països democràtics que haurien d’estar interessats a crear una estratègia comuna per a la democratització de Bielorússia.

L’antic president de la República Txeca, Václav Havel; l’antiga presidenta d’Irlanda, Mary Robinson; el filòsof francès André Glucksmann; l’arquebisbe Desmond Tutu de Sud-àfrica; l’antic president d’Alemanya, Richard von Weizsäcker; sa altesa El Hassan bin Talal del regne haiximita de Jordània; l’antic primer ministre de Nova Zelanda i antic director general de l’OMC Mike Moore; el president de la Carnegie Corporation de Nova York, Vartan Gregorian; el president de la Nippon Foundation, Yohei Sasakawa; l’antic president de Sud-àfrica, Frederik W. de Klerk; el teòleg i autor nord-americà Michael Novak; el senador Karel Schwarzenberg de la República Txeca i el filantrop nascut a Hongria George Soros, han signat aquesta carta oberta.

© Project Syndicate http://www.project-syndicate.org/

Nota de l’editor: el 24 d’agost, dos dies després d’haver-se escrit aquesta carta, la UE va anunciar que finançaria una emissora de ràdio a favor de la democràcia a Bielorússia.