Després d’haver fet la insulsa carrera de dret, marxem a la recerca de sis mesos d’”aventures” a la capital afganesa amb una ONG francesa. I dos anys més tard, encara hi sóm, enamorats d’aquest país. Menys ben aviat al matí.

4:30h: la veu del muetzí ens desperta a l’alba. Programa del dia: visita d’un projecte de microcrèdit al camp, als voltants de Kabul, el que vol dir quatre hores de trajecte per una carretera pedregosa i un combat de boxa contra el cotxe. El meu col•laborador s’ha proposat donar-me una lliçó magistral de poesia afganesa continuada amb un relat detallat de les línies de front dels últims 20 anys. Pot semblar estrany, però alguns funcionaris internacionals afirmen amb tota normalitat que l’any en què estan vivint els musulmans, el Naw Roz Tabrik, l’any 1384, correspon perfectament al seu nivell de desenvolupament intel•lectual i social. Molt eloqüent!

Una missió àrdua

Quan arribem al poble, els nostres col•legues afganesos ens reben en la deguda forma. Compleixo el ritual de salutacions, imperatiu cada vegada que et trobes amb algú: “Com està vostè? Es troba bé? Cap problema de salut? L’ànima està tranquil•la? Com està la seva família? I els nens?…”. I així arribem a l’hora de menjar, que es fa al terra, amb coixins. Menú: arròs amb pollastre, un tros de carn banyat amb oli, mongetes vermelles i raïm.

Hi ha prevista una reunió amb alguns organitzadors locals i famílies beneficiàries a fi de mesurar els resultats del projecte de microfinançament que hem creat. Així doncs, sovint, escoltem durant hores els nostres convidats queixar-se que les ONGs posen en pràctica menys iniciatives de les que caldrien: “Ja que es dediquen a atorgar microcrèdits, no podrien de pas construir un pou i comprar-nos un tractor?”.

A l’Afganistan, les ONGs es perceben de dues maneres diferents. D’una banda, la gent del carrer lamenta que la reconstrucció del país vagi més a poc a poc del que caldria i denuncia la corrupció d’algunes organitzacions que són, la majoria de vegades, empreses de construcció que adopten l’estatus d’ONG perquè els proveïdors de fons els atorguin contractes més fàcilment i per no haver de pagar impostos sobre els beneficis. Al final però, la mateixa gent se sent agraïda amb l’ONG del barri perquè ha rehabilitat el canal d’irrigació. D’altra banda, trobem els talibans i Al-Qaida, per qui la qüestió de la presència de la comunitat internacional està al centre de tots els problemes afganesos i, sempre que poden, maten alguns estrangers.

Tot i així, algunes queixes són legítimes: l’arribada massiva d’ONGs l’any 2002 va suscitar grans problemes de coordinació. A més a més, per a un afganès que ha viscut 25 anys de guerra i de misèria és molt dur veure als estrangers conduïnt cotxes grans i semblant portar una vida feliç, sense ser capaços, al cap i a la fi, de respondre a les expectatives de la població.

L’ajuda humanitària: un negoci com qualsevol altre

Són les 3 de la tarda i per quinzena vegada m’ofereixen un te, el cinquè que em prenc. És molt difícil rebutjar l’hospitalitat dels afganesos, així com els seus regals. Les dones em pregunten contínuament si estic casada i quan els responc que no, em prometen que resaran perquè trobi un marit ben aviat. “A la seva edat, 27 anys, ja és hora”, em diuen algunes. Cosa molt evident, tenint en compte que l’esperança de vida en aquest país és de 42 anys.

Ens afanyem a tornar a Kabul per arribar cap al vespre, ja que tenim un sopar amb un proveïdor de fons que ens finança el projecte. Objectiu: ser molt amables i estar sempre d’acord amb ell. Hi ha poques alternatives: si s’esgoten els finançaments de l’ONG, perdem la feina. L’ajuda humanitària s’ha convertit en un mercat. Les ONGs han de ser competitives, rentables, i han de créixer. Aquesta evolució, deguda des de fa uns anys als proveïdors de fons i als projectes, ha permès professionalitzar un sector que encara estava a l’edat de la pedra. Els voluntaris han estat substituïts per experts especialitzats en situacions d’emergència i desenvolupament, el que fa que l’ajuda humanitària sigui més eficaç. Totes les ONGs mitjanes -la majoria- o creixen i es professionalitzen de manera radical o estan condemnades a morir. Els proveïdors de fons demanen molt a les ONGs però els mitjans que els proporcionen són escassos.

Seguretat, alcohol i projectils

Malgrat tot, per a les organitzacions humanitàries, la vida no és tan dura com tot just després de la guerra: les galledes d’aigua han estat substituides per les dutxes i, fins i tot, ara hi ha electricitat les 24 hores. Pel que fa als treballadors de les Nacions Unides, els barris on viuen semblen veritables illes de cases occidentals amb totes les seves comoditats al bell mig d’un país fet miques. Fins i tot, podem violar certes regles de seguretat i anar a sopar fora tots els vespres. Per la seva banda, les excursions al sud del país es realitzen amb l’escorta de 10 o 20 policies afganesos armats fins a les dents.

No hi ha gaires possibilitats, però, per a la diversió. Imagineu tot el jovent internacional de Kabul, que viu com si fos a Nova York sense importar-los ni el vel ni les tradicions, reunits en una sessió de cinema a la fresca. De sobte, un bombardeig interromp la pel•lícula. Tothom es precipita cap als búnquers… Es corre més risc de morir de claustrofòbia que d’un tret esgarriat. Donada la situació, la gent es dedica per complet o bé a la feina o bé a l’alcohol.

Demà, a les 4:30h, tornarem a sentir la crida a l’oració. Per què m’hi quedo? Per continuar aprenent sobre aquesta cultura tan complicada, tan contradictòria i tan sorprenent alhora. I també, per conèixer el final de la novel•la de suspens que és, en definitiva, la reconstrucció d’aquest país.