Si Turquia s’incorpora finalment a la Unió Europea, Brussel·les donarà la benvinguda a una altra democràcia laica. No obstant això, la incorporació de més de 70 milions de ciutadans, dels quals un 98% són musulmans, alteraria també d’una manera significativa la dinàmica religiosa de la Unió. L’establiment d’una veu musulmana “oficial” a la UE podria permetre un major sentit de tolerància i de comprensió de la fe musulmana en una Unió que ha estat tradicionalment cristiana.

Una Unió cristiana

La religió i la integració europees han estat sempre intrínsecament lligades. De fet, molts dels pares fundadors de la Comunitat Europea, com ara Adenauer o De Gasperi, eren catòlics fervents. Durant la guerra, Adenauer va trobar refugi en un monestir, mentre que De Gasperi, perseguit per Mussolini, va escapar-se cap al Vaticà, on va exercir de bibliotecari fins a l’Alliberament. De fet, es podria dir que tota la idea de supranacionalitat, la supremacia d’una autoritat central per sobre dels interessos individuals, sobre la qual es basa el model europeu, és anàloga amb l’estructura de l’Església Catòlica. El tema del cristianisme i la UE segueix vigent avui dia, i es fa palès en grups de pressió com el de d’Estaing, que demana unes referències explícites al tema religiós en l’esborrany de la Constitució de la Unió Europea.

Es podria suggerir, doncs, que la incorporació de Turquia, un estat musulmà, seria un ofensa a la pròpia base cultural sobre la qual s’ha construït la UE. No obstant això, aquesta teoria ni tan sols es té en compte en realitat. Lluny de ser una República Islàmica, com ara l’Iran, per posar-ne un exemple, Turquia és una democràcia laica i ho ha estat des de la caiguda de l’Imperi Otomà el 1923. París o Viena poden citar certes inconsistències culturals que fan que Ankara sigui inadequada per a la incorporació com a Estat membre, però els últims esdeveniments demostren que l’antiga Europa i Turquia són més a prop del que es creu normalment. Un exemple d’això, n’és la recent decisió emesa pel Tribunal Europeu per als Drets Humans en el cas de Leyla Sahin contra Turquia, on es declara que l’estat turc té dret a prohibir el mocador islàmic a les seves universitats i institucions acadèmiques; una decisió que s’emmiralla en la recent llei aprovada a França que prohibeix els símbols religiosos a les escoles estatals. De ben segur que això és un bon presagi de cara a la pertinença de Turquia a la Unió. Aquest cas demostra que en el moment de tractar un tema religiós que conté tantes implicacions, un país tradicionalment cristià i un país de tradició musulmana, tant sovint l’antítesi l’un de l’altre, poden coincidir en la seva política.

Una veu musulmana a la UE

Un dels beneficis que comportarà la incorporació de Turquia com a Estat membre i que potser no s’ha tingut prou en compte és el d’establir una veu i una identitat oficials musulmanes a la Unió. Durant l’última meitat de segle, la fi del colonialisme i els beneficis de la migració per motius econòmics a l’Occident han portat un canvi significatiu en la identitat ètnica i religiosa dels ciutadans de la UE. Tot i això, però, els dirigents que decideixen la legislació i que determinen en última instància el posicionament de la Unió són encara predominantment homes blancs i cristians. La retòrica des de Brussel·les emfasitza constantment la importància del ciutadà, mentre que el Consell de Ministres es troba molt lluny de representar la multiculturalitat de la Unió d’avui dia que es troba en constant expansió.

L’adhesió com un camí cap endavant

El que probablement és el major benefici de la incorporació a la Unió Europea d’una nació predominantment musulmana és el repte que això suposa a l’onada d’islamofòbia que van provocar els atacs terroristes d’ara fa tres anys als Estats Units. És a dir, la possibilitat de presentar l’Islam com una religió pacífica, conciliadora, ajudant a il·lustrar els aspectes positius de la cultura islàmica i a separar-ne i marginar-ne els moviments extremistes que busquen destruir la democràcia. Els prejudicis provenen en última instància de la ignorància, i una Unió que inclogués els turcs seria un excel·lent primer pas en el desafiament als prejudicis del poble. La Unió Europea sembla disposada a refermar la seva influència en aspectes més amplis a nivell global tals com les incursions israelites a Cisjordània. Segurament, això comportaria més força moral si els protocols es tiressin endavant per part d’una organització que inclogués explícitament la religió i la cultura musulmanes. Un major reconeixement de la població musulmana d’Europa també ajudaria a la integració de països candidats com ara Bulgària o Romania que tenen uns percentatges de ciutadans musulmans més alts que la mitjana actual a la UE dels vint-i-cinc.

Tot i que encara queden molts anys per a què l’adhesió de Turquia sigui una realitat i, tot i que també depèn de que Ankara compleixi els criteris imposats per la Unió en molts aspectes essencials, una UE que inclogués Turquia seria, de ben segur, un fet positiu per a la resta d’Europa, ja que personificaria la Unió multi-confessional actual i reflectiria com ha canviat amb el temps el seu entramat religiós, sobretot amb les últimes generacions. Encara més, fomentaria la comprensió i la tolerància de l’Islam a Europa i crearia un mecanisme polític a la Unió Europea que reflectiria millor les diferents cultures que la conformen.

Publicat el 10 d’octubre del del 2004 en el dossier Turquia: negociar o no?