El setembre del 2004, el President Chirac, en un intent d’atemperar les pors franceses a la possible adhesió de Turquia a la UE, va prometre un referèndum al respecte. El 6 d’octubre, dia en el que la Comissió Europea va anunciar que estava a favor de començar les negociacions, el primer ministre turc Recep Tayyip Erdogan va titllar d’injusta aquesta promesa de Chirac posant de relleu l’amargor de qui comença a percebre la burla al final de la llarga marxa d’acostament a Brussel·les. Com sovint s’ensenya, en política cap decisió pot ser del tot justa o del tot injusta. Tot depèn de quina perspectiva es triï per a observar-la.

Diàleg amb els ciutadans

Un referèndum sobre l’adhesió de nous països a la Unió pot ser just, ja que llança senyals importants als ciutadans de la Unió. El missatge pot entendre’s com “ara us necessitem per a prendre decisions fonamentals sobre el futur d’Europa”. El mateix president de la Comissió, José Fangós, s’hi va declarar a favor. De fet, no és un misteri que per més extraordinari que hagi estat el procés d’integració comunitària els últims cinquanta anys, molt poques vegades s’ha preguntat als electors quina era la seva opinió. Prendre decisions valentes, com convocar un referèndum sobre qüestions de vital importància per al futur de la Unió (com la constitució europea o la seva ampliació) no correspongui necessàriament a un desig populista de les classes polítiques en el poder.

Dos països, dues mesures?

No obstant això, un referèndum d’aquesta classe pot ser també injust, com menciona el primer ministre Erdogan, si inclou una clàusula “sorpresa” per als nouvinguts. Erdogan demana un tracte igualitari respecte als 19 països que en el transcurs dels últims trenta-un anys han entrat a Europa: potser ha oblidat que els membres més recents ja van haver d’acceptar una important modificació en les condicions d’adhesió, els coneguts com els “Criteris de Copenhage” que han dificultat l’accés encara més. De tota manera, Erdogan té raó en sostenir que no és correcte confiar aquesta decisió al judici popular, que podria basar-se en criteris emotius més aviat que en criteris objectius, incrementant així el risc d’un vot “populista”.

La via de fuga

El portaveu dels Populars Europeus a l’Europarlament, Hans-Gert Poettering, ha declarat recentment: “la política europea no és ni blanca ni negra”. És veritat. En la història d’aquesta jove Unió ha estat precisament a la zona gris on s’ha arribat a compromisos complicats i sovint decisius en la construcció d’aquesta casa comuna europea.

Allà on la justícia s’entrellaça amb la injustícia, com en aquest cas, sorgeix amb tota fragilitat una classe política europea que sembla haver perdut el nord. El pragmatisme de molts líders de govern actuals, gairebé tots sense la capacitat visionària dels què els van precedir, constitueix la veritable amenaça al futur de la integració comunitària. En la proposta francesa, es reflecteix el drama d’una Europa que navega a ull, que es disposa a admetre a Turquia en el seu si però que segueix preguntant-se perquè ho fa. Es tracta d’una classe política que manté a empentes i rodolons la ruta de la integració, que veu Europa cada vegada més com un terreny on fer valer orgullosament les reivindicacions nacionals a costa d’un objectiu comú més noble.

Els referèndums, apropiadament utilitzats per a les qüestions en què és possible un debat serè, són un òptim instrument de democràcia. No ho són tant quan són convocats per a descarregar sobre altres la responsabilitat d’una decisió que no es té el coratge de prendre per si mateix.

Publicat el 20 d’octubre del 2004 a la secció Orient Espresso