Europeu, polonès i francòfil, Bronislaw Geremek és diputat europeu, membre del grup parlamentari “Aliança dels Liberals i Demòcrates Europeus”. Forma part de la generació de polítics i d’intel•lectuals que van abandonar el seu país comunista. Medievalista reconegut, cervell del moviment Solidarnosc, antic ministre d’Assumptes exteriors de Polònia, Bronislaw Geremek mai no ha amagat el seu amor per Europa. Ara, però, el seu somni europeu està en crisi. És l’hora de les preguntes.

Bronislaw Geremek, cap a on va Europa?

Crec que el caràcter dramàtic de la pregunta descriu molt bé la situació en què ens trobem. La Unió Europea passa per un període de plantejament del seu futur, tot i que l’ampliació de l’1 de maig del 2004 hauria de provocar un sentiment de renovació respecte al projecte d’integració europea. Crec que hi ha dos elements que es troben a l’origen d’una certa angoixa pel futur de la UE. D’una banda, els resultats negatius dels referèndums sobre la Constitució a França i als Països Baixos. De l’altra, la fallida de la cimera de Brussel•les [del 16 i 17 de juny del 2005], que no té permís per arribar a una decisió sobre les perspectives financeres de la UE per al període 2007-2013.

La UE es troba avui enfrontada a un nou repte. Cal redefinir el projecte europeu. Més de mig segle després del començament de la integració europea, cal repensar com contemplem el futur d’Europa.

Només fa un any i pocs mesos que els països de l’Europa central i oriental s’han adherit a la Unió Europea. Quin significat pren la crisi institucional europea als ulls d’aquesta gent?

Tenim un sentiment de decepció respecte certes opinions publiques europees, que semblen no reconèixer el caràcter històric i positiu de l’ampliació. Cal dir també que ni hi ha hagut un debat públic sobre aquest problema ni les institucions de l’UE no han intentant informar als ciutadans europeus sobre la importància de la ampliació. Després de 13 mesos, es pot afirmar que l’ampliació ha estat una operació positiva per a les dues parts. Perquè no respondre, doncs, a les expectatives dels nous països? Des de la fallida de les negociacions sobre el pressupost de la Unió, els nous països temen que la UE no compleixi els compromisos establerts amb ells. Nosaltres també tenim inquietuds sobre la direcció que pren la Constitució europea. En la Unió, busquem una estructura forta, capaç de crear un sentiment de seguretat sobre el continent.

Creu que és pertinent obrir les negociacions amb Turquia en aquest moment, mentre la UE travessa una crisi crucial per al seu futur?

Em sembla que hauríem de mantenir les promeses que vam fer i començar les negociacions amb Turquia. Nosaltres no podem proposar un altre estatut per a Turquia, oblidant tot el període que ha precedit l’inici de les negociacions. Tot i això, aquestes negociacions s’allargaran, potser 15 anys. Llavors, tant la Unió Europea com Turquia hauran evolucionat. Només un cop s’hagin acabat les negociacions, les dues parts prendran una decisió tenint en compte les capacitats d’absorció de la UE, per una banda, i de l’altra la voluntat de Turquia d’adherir-se a la Unió..

Com s’ha de lluitar contra aquesta crisi que travessa Europa? Qui ha de dirigir aquesta renovació?

Europa hauria de deixar de banda les seves pors, i mirar el futur amb esperança. Nosaltres necessitem que Europa ocupi un lloc digne al món. Per aquest motiu, s’ha de repensar l’estratègia de Lisboa i marcar-se uns objectius a l’alçada dels reptes de la globalització. Una de les febleses de la situació actual és l’absència d’un motor en la construcció europea. Penso que el motor franco-alemany és important per al futur de la UE, però no suficient. I estic convençut que els nous països – d’acord amb els antics països – poden aportar molt a la Unió.

Els euroescèptics afirmen que les institucions europees estan molt allunyades del món real i que Brussel•les és una ruta de marfil burocràtic.

Crec que cal deixar l’escepticisme de banda i tenir més fe en les forces motrius d’Europa.Tot i això, no crec que sigui euroescèptic retreure a la UE el fet d’estar allunyada dels interessos quotidians dels ciutadans. Cal saber respondre a això de manera positiva proposant una política europea audaç que lluiti per desenvolupar una economia europea més dinàmica, que lluiti contra l’atur, que lluiti per invertir en l’educació i la investigació. Crec que aquests són punts que no només han d’incumbir als governs nacionals. Cal una harmonització entre les polítiques nacionals i una política europea coratjosa.

Com podem apropar els ciutadans i les institucions?

Crec que aquesta distància real és el perill més gran que ronda Europa en aquest moment. Cal saber afrontar-la, però no s’arribarà a fer-ho només amb decisions provinents de les institucions europees. Ara, el que cal és adreçar-se directament al ciutadà, travessant el marc dels polítics electes i els intel•lectuals. Europa, en definitiva, necessita un gran debat ciutadà sobre el seu futur.