La dimissió, el 3 de setembre, del cap del gabinet de Iúsxenko, Oleksander Turtxinov, i les acusacions de corrupció han comportat la dimissió de Iúlia Timotxenko, la que molts a Europa consideren com a principal instigadora de la revolució taronja, així com del cap del Consell de Seguretat i Defensa, Petró Poroixenko, i del viceprimer ministre, Mikola Tomenko i la designació de Iekanúrov – exministre d’economia durant el règim de Leonid Kutxma – com a primer ministre interí. Aquestes renúncies són conseqüència de la bicefàlia que ha caracteritzat el govern ucrainès des de la seva arribada al poder.

Napoleó considerava les revolucions com uns cercles viciosos: “comencen amb un excés per tornar cap ell”, deia. Potser, aquest no és el cas de l’últim episodi de la novel•la d’intrigues en la qual Ucraïna es veu sotmesa des que la Revolució Taronja del 2004 va atorgar el poder a Víctor Iúsxenko, però ja són molts els que dibuixen l’entusiasme d’aquell hivern de vellut com un autèntic Saturn que comença a cruspir-se els seus fills i a convertir-los en víctimes dels mateixos flagells contra els quals van lluitar.

La princesa del gas i el rei de la xocolata

A les arrels del problema, la Rada Suprema, el Parlament ucraïnès: marcada per la influència d’una oligarquia que no tan sols finança alguns grups, sinó que té els seus propis partits. Aquesta lluita entre grups que ja existien durant l’època de Kutxma és l’origen de la manca de cohesió d’un gabinet que amb només set mesos de vida s’ha fracturat definitivament.

Tant Timotxenko com Poroixenko provenen d’aquesta oligarquia. Timotxenko, que fou elevada a la categoria d’heroïna política per la premsa occidental, també és coneguda al seu país com “la princesa del gas”. Apadrinada per l’exprimer ministre Lazarenko, que actualment compleix condemna a San Francisco per blanqueig de diners, Iúlia Timotxenko va dirigir el SEU -Sistema Energètic Unificat- i no gaire més tard va fundar el seu propi partit, Baktivshina (Mare Pàtria). Poroixenko, conegut com “el rei de la xocolata” per la seva indústria de dolços, va col•laborar amb el finançament i la propaganda de la revolució mitjançant el seu propi canal de televisió. El mateix Iúsxenko era el responsable del Banc Central en els anys noranta. Aquests detalls no van ser gaire assenyalats per la premsa occidental durant les setmanes en què es va produir el canvi de govern i que, en canvi, la premsa oriental, especialment la russa, es va afanyar a recordar. En l’epicentre de la crisi, també es troben els intents frustrats del govern per tornar a fer-se amb el control de les empreses privatitzades per Kutxma. Aquest fracàs és fàcil d’entendre a causa de la complexitat de les xarxes que conformen les esferes de poder polític i econòmic de l’exrepública soviètica.

Una crisi amb conseqüències a l’exterior

Els analistes coincideixen en la tesi que la crisis és el tret de sortida per a la carrera electoral del març del 2006; unes eleccions per a les quals Timotxenko ja ha anunciat que, tant ella com Iúsxenko es troben en equips diferents. Mentrestant creixen els rumors referents a la possibilitat que alguns diputats del partit de Iúsxenko es presentin a la llista de l’exprimera ministra. Entre totes les lectures que fan els mitjans de comunicació orientals es troben, a més de la capacitat dubtosa de Iúsxenko per a fer-se càrrec del govern, el fet que hagin estat el mateix president i la seva exprimera ministra els que han provocat la crisi. El primer, per salvar la cara davant la creixent aurèola de corrupció que rodeja el seu projecte; la segona, per començar el seu viatge cap a la presidència.

La cita amb les urnes representarà una autèntica prova de maduresa per al país, i del seu transcurs depèn el futur de la política interna d’Ucraïna i la seva candidatura per formar part de la UE i l’OTAN. La UE no ha amagat mai en cap moment les seves simpaties pel projecte de Iúsxenko davant Ianukóvitx, el candidat de Putin en les darreres presidencials. Per a la UE i la resta d’Occident, el procés polític reformista ucraïnès havia de ser un exemple per a Rússia, mentre que al Kremlin assistien resignats a la pèrdua definitiva d’influència en un territori que formava part de l’ “imperi” des del segle XVII. A l’horitzó, ens trobem amb la possible integració d’Ucraïna a la UE, que precisa d’una estabilitat política i econòmica consolidades. Fins i tot Bush ha advertit que l’ampliació de l’OTAN a Ucraïna i als països balcànics, que podria situar les fronteres de l’Aliança a les portes de Rússia, ha d’esperar almenys fins al 2008.