Xipre, la terra d’Afrodita, és una petita illa situada en una posició estratègica al Mediterrani amb una història marcada pels intents de conquesta: d’Alexandre Magne a Ricard Cor de Lleó, dels templaris als venecians, dels otomans als britànics. Tan estratègica (les costes de Turquia, Síria i Líban són molt a prop) que quan aquests últims van concedir la independència a l’illa el 1959, van fer bé de conservar dues bases militars. Tot i això, la seva població, composta principalment per grecs i turcs, no viu en pau.

El 15 de juliol de 1974 el sagnant cop filo-grec desencadenat per l’agonitzant junta dels coronels al poder a Atenes va oferir a Ankara l’oportunitat d’envair militarment l’illa. El 1983 els turco-xipriotes van autoproclamar en la zona ocupada la República turca de Xipre del Nord (RTCN), que només va obtenir el reconeixement d’estat sobirà per part d’Ankara. Encara ara, Turquia no ha reconegut la República de Xipre.

Xipre va cap a Europa

En poc més de vint anys hi ha hagut nombroses temptatives de reunificació sota l’ègida de l’ONU, però cap gaire eficaç. L’última va ser la proposada la primavera del 2004 pel secretari general de l’ONU Kofi Annan, a la vigília de l’accés a Europa de la part grega de l’illa. L’anomenat pla Annan preveia una federació xipriota entre dues entitats àmpliament autònomes, reunides en una República de Xipre greco-turca, basant-e en el model helvètic. Després d’un seguit d’acusacions i reclamacions per part de les dues parts, el 24 d’abril del 2004, el pla va ser sotmès a referèndum popular. Mentre que el 65% de la població de la República turca de Xipre del nord va mostrar-se favorable al pla Annan, a l’altra banda de la Green Line, el 75% de la població es va declarar contrària. El referèndum va ser un fracàs i va veure desaparèixer l’esperança de derrocar el que avui és l’últim mur d’Europa.

Ja s’havien enregistrat mostres de distensió per part turca l’abril del 2003 quan, per primer cop després de casi trenta anys, el govern del nord va obrir les fronteres i més de 1000 turco-xipriotes i gairebé 600 greco-xipriotes van travessar la línia verda que divideix en dos Xipre des de 1974.

Des de l’1 de maig del 2004, Xipre la “bella” està entre els 25 de la UE. Formalment, tota l’illa ha entrat a formar part de la Unió, però la seva part nord-oriental té encara l’estatus de “territori ocupat”. Hi ha conseqüències positives també per a la part turca: la Comissió europea ha destinat un paquet d’ajudes i una sèrie de mesures dirigides a facilitar el comerç i el desenvolupament econòmic de la part septentrional de l’illa. L’agost del 2004 els intercanvis de mercaderies entre el nord i el sud de Xipre s’han reprès formalment, seguint l’aplicació de la normativa de la Unió europea. Ara mercaderies turco-xipriotes poden ser venudes legalment al sud, i d’aquí exportades cap a tercers països.

I cap a on es dirigeix ara?

L’any 2005 ha estat un any de novetats pel que fa al procés de reunificació. A principis d’any, el president greco-xipriota Tassos Papadopoulos va declarar que estava preparat per reprendre les negociacions de pau amb la part turca de l’illa. També, van arribar indicis positius durant les eleccions anticipades de febrer, amb la victòria, a la RTCN, del Partit Republicà Turc (CTP), formació d’esquerres favorable a la reunificació de l’illa i presidida per l’expresident turco-xipriota Mehmet Ali Talat. “Els resultats de la consulta demostren el clar desig de la comunitat turco-xipriota de continuar amb els preparatius per a la seva integració plena a la Unió Europea”, va declarar l’executiu comunitari en un comunicat difós a Brussel•les, afegint que els mateixos resultats demostraven “que els turco-xipriotes estan a favor de la reunificació de Xipre”. A l’abril, renunciant al mandat de primer ministre, Talat va jurar com a president de la República de Xipre del Nord, succeint a l’històric líder nacionalista i intransigent Rauf Denktash, que va presidir la RTCN des de 1976.

Talat té el recolzament públic del president turc, Recep Tayyip Erdogan, que veu en ell un líder capaç d’ajudar Ankara a resoldre el trencaclosques xipriota mantenint l’harmonia amb la Unió Europea. Sobretot, vist el reconeixement de fet de la República de Xipre condició prèvia de la Unió perquè el 3 d’octubre comencessin les negociacions per a l’adhesió de Turquia.

El ballet cap al reconeixement

Mentrestant, el ballet turco-europeu continua amb la demanda d’aplicar el protocol de duanes als 25 països de la UE (incloent així el reconeixement de la República de Xipre per part de Turquia). Xipre torna a la palestra de les cròniques internacionals. Turquia manté que només reconeixerà Xipre quan es produeixi la reunificació, però el gran representant de la política d’exteriors europea, Javier Solana, respon que si Turquia vol entrar a formar part de la “gran família” europea, ha de reconèixer tots els seus membres.

Si Turquia reconegués la República xipriota, implícitament deslegitimaria el govern del nord: però al mateix temps, si la UE negocia l’ingrés de Turquia no és possible que estigui recolzant un estat invasor, o simplement legitimant la RTCN? La qüestió encara està oberta i mereixeria més atenció. Després del primer pas del 3 d’octubre passat, només ens queda desitjar a Afrodita que aviat pugui veure la seva gent unida.