En un intent per transposar les directrius reflectides en la Declaració de Bolonya, una comissió d’experts està debatent com adaptar el sistema universitari espanyol al futur Espai Comú Europeu d’Educació Superior. Aquest Espai mira d’homogeneïtzar tant la durada com la tipologia dels estudis, a banda d’implantar un sistema estàndard de crèdits dins la Unió.

Un model ineficaç?

Veient l’actual embolic de plans d’estudis heretats de successives reformes educatives, que cohabiten entre si de manera més o menys polivalent, sembla obvi que aquesta enèsima reforma és necessària. Tanmateix, segueix deixant de banda una de les principals reclamacions de la comunitat estudiantil: la manca de classes pràctiques, o el que és el mateix, l’oportunitat d’aplicar els coneixements adquirits prèviament en la seva incorporació al mercat laboral.

Soledad, una noia diplomada en Educació Especial, ho té clar: “m’hagués estimat més que els meus estudis haguessin durat un any més si hagués estat un any de pràctiques”. L’Alberto és encara més contundent: “mira, aquest és el meu últim any a Dret i encara no sé quina fila fa un jutjat per dins”. El fenomen de la manca de pràctiques és més greu en els estudis d’humanitats, però no és una exclusiva seva. En Diego, estudiant d’Ingenieria Industrial, ho sintetitza així: “pràctiques? Bé, en fem alguna, però ni un 10% de les que caldrien”.

L’excés de classes teòriques està estretament lligat a la manca d’interactivitat entre professors i alumnes. Generalment, “els professors arriben, amb prou feines admeten interrupcions, fan el seu discurs i se’n van”, diu en David, un estudiant de Filologia Anglesa. Aquesta manca de connexió entre el professorat i l’alumnat té el seu origen en la massificació dels anys vuitanta. Fins ben entrada la dècada dels noranta, era fàcil trobar classes amb 200 alumnes o més, fins i tot asseguts als passadissos. És comprensible que la interactivitat o l’organització de lliçons pràctiques amb aquest nombre d’estudiants fos aleshores un gran problema logístic. No obstant això, anys després, la natalitat ha davallat. A tall d’exemple, la Universitat de Sevilla ha passat de tenir més de 75.000 alumnes fa 10 anys a poc més de 63.000 el curs passat.

Cap a on anem?

Hem de replantejar-nos la mena de classes que volem que es facin a les nostres universitats. Cada cop hi ha menys alumnes per aula, i és per això que ara és el moment de desar les lliçons magistrals per tal de fomentar la participació. Pot resultar difícil, els alumnes ja estan acostumats a l’antic sistema i es limiten a aprovar els exàmens. No és estrany que no s’involucrin quan topen amb algun professor que intenta que les classes siguin més participatives. Precisament per això cal un pla d’actuació integral que torni a modelar completament la manera com hem entès la universitat fins ara. Un sistema basat en l’avaluació contínua (i no simplement en exàmens finals) i en la realització de treballs pràctics, siguin individuals o en grup. Un pla que inclogui acords amb el sector privat perquè els alumnes dels últims cursos concloguin els seus estudis amb pràctiques a empreses, i de ser possible tot facilitant que es facin durant els mesos d’estiu. En definitiva, connectar la universitat amb el mercat laboral, una cosa impossible si es dedica un 4,3% del PIB a educació i si els alumnes s’han de dedicar gairebé exclusivament a memoritzar per a aprovar exàmens.

El Regne Unit: l’excepció a la regla

En general, la situació a la resta de la Unió no és gaire diferent de l’espanyola. La massificació de les aules franceses comporta una forta manca d’interactivitat i, de retruc, poques pràctiques. A Itàlia, la universitat també és bastant més teòrica que pràctica, i el sentiment de desconnexió amb el mercat laboral és molt present entre els estudiants. A Alemanya tot depèn bastant de la universitat on estudiïs, atès que el sistema pot variar bastant segons la regió, tot i que el sentiment generalitzat és que la universitat hauria d’ésser molt més pràctica. Actualment, una gran majoria dels Länders estan reformant els seus plans d’estudis, amb la qual cosa es podria obrir la porta a un major nombre de pràctiques. El Regne Unit, en canvi, sembla ser l’excepció a la regla. Les seves aules acostumen a tenir grups reduïts d’alumnes, la qual cosa fa possible que el seu sistema sigui molt pràctic i interactiu, tant a nivell individual com en grup. Però aquest sistema també té els seus punts dèbils: estudiar a les universitats britàniques acostuma a ser força més car que fer-ho a les universitats de l’Europa continental.

Han col•laborat en aquest article: des de Brussel•les, Babieche Gielen i Vanessa Witkowski; des de Berlín, Rahel Weingärtner; des de Budapest, Jaradi Judit; des de Praga, Andrea Fialková i des de Florència, Letizia Gambini.