Leonardo, Rocco, Bruno i Pino, són quatre estudiants veterans, amb trenta anys rodons, que comparteixen pis a Florència i les palpitacions d’una edat passatgera que sembla que mai no s’acaba. Mentre l’un vol aprofundir l’art de cabaretista, l’altre fa de vigilant nocturn, l’un deixa la dona just després de les noces, l’altre es mou en una realitat mig burgesa sense cap atractiu rellevant. Aquests són els personatges de Els llicenciats, una pel•lícula de Leonardo Pieraccioni que descriu amb detall el clàssic quadre universitari italià. I “les coses serioses de la vida”? Els quatre acaben abandonant per torns la universitat, la dona i els somnis d’èxit professional. Homes sense qualitats? O massa ganduls (mammoni)?

Mitjana d’edat entre 27-28 anys

La mitjana d’edat dels llicenciats italians oscil•la entre els 27 i els 28 anys, un valor que varia segons la facultat escollida. Els que acaben la universitat més tard són els estudiants d’arquitectura i sociologia que assoleixen els màxims amb 28,9 i 29,7 anys respectivament. També depèn d’un seguit de característiques socioeconòmiqes que varien segons el país. De tota manera els estudiants italians tenen la capacitat de llicenciar-se passats els trenta anys, en aquest cas la mitjana d’edat es converteix en 33,4 anys, segons les dades del 2001 aportades pel Ministeri d’educació (en pdf). “Perquè anar amb presses?. Els estudis universitaris s’han de fer com cal, et preparen per la vida. I total, feina no en trobarem. Per tant, més val marxar de casa el més tard possible: res millor que els guisats de la mare”, diu en Francesco, de 27 anys, estudiant de Ciències Ambientals que no sobrepassarà la mitjana nacional perquè es llicencia el pròxim 21 d’octubre: adéu al menjar calent…

Ser veterà signifa estar a la moda?

“El futur pot esperar: total avui en dia qui es casa abans dels vint-i-cinc anys? Qui t’ofereix una feina estable just acabada la carrera? O sigui que és millor prendre’s amb calma els millors anys de la pròpia vida. És millor viatjar i dedicar-se al que t’agrada. Quan tens la llicenciatura tot canvia”, comenta Piermaria amb sorna, amb trenta-un anys a sobre, i encara lluny d’acabar la llicenciatura de Filologia, especialitat en direcció d’espectacles. Si, perquè el 69% es llicencia fora dels terminis previstos per l’ordenança universitària. Però què indueix tants estudiats a posposar l’independència econòmica i emotiva de la família? Les raons per quedar-se més o menys temps aparcats a la universitat varien en funció de les regions italianes, principalment en funció de les facilitats econòmiques que aquestes els ofereixen. Al sud d’Itàlia, la tendència a quedar-se més temps a la casa familiar és causada per la taxa de desocupació que afecta un 20% dels acabats de llicenciar. En canvi, al nord les perspectives econòmiques indueixen a acabar la carrera universitària més ràpidament. Tot i això, continuen aposentats a les aules universitàries durant més anys que la majoria dels seus col•legues europeus.

Només els alemanys els superen

Potser, a banda dels alemanys que de mitjana es llicencien als 28 anys, a raó de les proves de selectivitat als 19 anys, del servei militar encara vigent i en conjunt del “sistema mixt” que els permet combinar disciplines aparentment diverses. A anys llum de l’”eix de la vellesa” italo-germànic trobem els britànics que acaben el bachelor al voltant dels 21-22 anys. Gràcies a un àgil sistema universitari de 3 anys, en el qual es basa, entre d’altres models, la reforma europea prevista del procés de Bolonya i, sobretot, gràcies a una economia creixent que converteix el país de Tony Blair en l’Eldorado sempre envejat a l’altre costat de la Mànega. Potser els que menys els envegen són els francesos que gràcies al fet que se’ls obliga a acabar tots els exàmens any per any, sota l’amenaça de refer els exàmens ja aprovats, acaben la maîtrise al voltant dels 22-23 anys.