“Injust”, “desigual”, “antidemocràtic”… Amb aquests adjectius podem resumir l’estat de l’ensenyament superior francès. I no ho afirma qualsevol persona, sinó que són paraules de Richard Descoigns, el director de l’Institut d’Estudis Polítics de París (IEP), una d’aquestes “grans escoles” típiques de França, ja que, durant dos segles, aquest país ha desenvolupat un sistema dual. D’una banda, les grans escoles, públiques i privades, que trien per mitjà d’una prova d’accés els seus futurs estudiants. De l’altra, la universitat, on qualsevol batxiller pot decidir inscriure-s’hi.

Esquizofrènia del superior

En xifres, tot això comporta, d’una banda, un centenar de classes preparatòries per a les grans escoles per a aproximadament 200 d’aquests centres prestigiosos. Cal pagar bastant per a la majoria d’aquestes escoles, que escolaritzen al voltant d’uns 200.000 estudiants. Només una desena de grans escoles, com la Politècnica, l’Escola Normal Superior o l’Escola Nacional d’Administració (ENA) paguen als seus estudiants per seguir els cursos… De l’altra, ens trobem amb la universitat, que compta amb uns 2 milions d’estudiants. No cal dir que la guerra entre les dues entitats encara està a flor de pell.

De fet, dividint el seu ensenyament superior en dos sistemes competents, França ha creat una jerarquia per a tothom: la gran escola és sinònim d’èxit, mentre que la universitat, n’és de fracàs. Segons una evidència que el mateix director de l’ensenyament superior del Ministeri d’Educació Nacional francès, Jean-Marc Monteil, ens recorda: “l’ensenyament superior francès és un dels més selectius del món!”. Per a les 200.000 places més interessants de les grans escoles i els seus dos anys de preparació, tots els sacrificis són benvinguts. Cap interès per arribar a la universitat, en la qual un 39% dels alumnes matriculats suspèn el primer any!

L’ascensor social bloquejat

Tanmateix, per ser seleccionat, ningú té la necessitat de ser el millor. Això ja és aigua passada. Si fins als anys 80, el domini de les diferents matèries era una prova d’èxit escolar, avui en dia hi ha una gran diferència “entre, en primer lloc, les grans escoles, que acullen una part preponderant d’alumnes provinents de la classe dominant i que es preparen per a les carreres més prestigioses en els àmbits de l’alta administració, la indústria, la investigació i la banca; i en segon lloc, les universitats, especialment les facultats de lletres i ciències, que compten amb una part important d’alumnes provinents de les classes populars i sovint es preparen per a places de tècnics, executius i professors de secundària”, segons explica Monique de Saint-Martin, especialista de les elits franceses. Sembla ser que l’ascensor social francès està realment bloquejat.

Segons Richard Descoings, de l’Institut d’Estudis Polítics de París, cal que les grans escoles esbossin un gest positiu que intenti modificar la seva imatge per acceptar més alumnes d’ambients desafavorits als seus centres, perquè l’abisme universitat-grans escoles està marcat d’una manera massa profunda. A més, l’estat francès no fa res per canviar les coses: segueix gastant dues vegades menys per a un estudiant universitari (6.800 euros) que per a un estudiant que segueix les classes preparatòries (13.000 euros). I això no canviarà mentre que cap de les elits econòmiques, administratives i polítiques franceses no passi per la universitat, per a altres estudis que no siguin el dret i la medicina, monopolis tradicionals de les facultats. En el si del govern francès, són pocs els que poden exhibir en el seu currículum un sol any de facultat!

Un sistema únic a Europa

De manera general, la separació universitat-grans escoles és una especialitat francesa. Alguns casos s’assemblen als de les grans escoles, com les escoles espanyoles d’enginyeria o algunes escoles universitàries italianes, com per exemple, el Collegio Superiorede Bolonya i la Scuola Normale Superiore de Pisa. Aquests últims centres accepten mitjançant unes proves d’accés els seus futurs membres. No obstant això, el més sovint a Europa és que l’accés a la universitat depengui de l’èxit en els exàmens de secundària, com a Bèlgica, Irlanda o Alemanya. La universitat pot seleccionar els millors estudiants, com ara a Irlanda i la Gran Bretanya. També pot imposar un numerus clausus. Aquest és el cas d’Alemanya. A Grècia i Hongria s’ha d’aprovar una prova d’accés a la universitat que es complementa amb l’examen final de l’ensenyament de secundària. Pel que fa al caire “elitista”, les facultats de Cambridge o Oxford han guanyat la seva reputació per la seva excel·lència. Alemanya vol introduir les seves universitats en aquest cercle restringit i preveu una inversió d’aquí al 2010 de 1,9 mil milions d’euros en un consorci d’universitats, anomenades d’elit.