Jerusalem, una ciutat internacional, recull els sentiments de tres cultures, tres religions amb problemes de convivència en un dia a dia ple de tensió. Arribar a portes de la ciutat vella, seu dels tres punts de culte ens ha costat diverses hores plenes de registres, preguntes i controls: les mal anomenades “mesures de seguretat”. Em trobo en Germán assegut tranquil·lament a una terrassa aïllada del soroll del soc, encreuament de camins vers els diferents emplaçaments sagrats, protegit per imberbes israelians enfundats en armilles de seguretat.

“Viatge als inicis del món…”

Va arribar a Jerusalem el 18 d’octubre del 2002. La seva primera feina va ser com a professor a la Universitat de Al – Quds, a la perifèria de Jerusalem, tenia 26 anys i tot just havia acabat filologia àrab a Sevilla. Quan li vaig preguntar com van ser els primers sentiments, com va viure Jerusalem al començament, va respondre: “va ser la primera trobada amb la realitat del conflicte: decisions que es prenen a molt milers de kilòmetres afecten immediatament la gent del poble”. Somnis trencats, incertesa…, desallotjament: “quan feia sis mesos que era aquí va començar la invasió americana de l’Iraq. Tot el personal no imprescindible expatriat als territoris palestins va ser desallotjat fins a nou avís per por d’un empitjorament de la situació”. De tornada a Espanya només podia esperar.

Germán trigarà sis mesos més a tornar-hi per seguir treballant. Jerusalem, ciutat vella, tensa i preocupada, tanca les portes. La imatge: una dona bloca les seves finestres amb làmines de metall, la foscor s’apropa.

Jerusalem i les seves visions del món

Abans d’establir-se a Jerusalem va passar per altres països musulmans com Tunísia, Egipte, Jordània i el Marroc. Quan li vaig preguntar quines diferències hi ha entre tots aquests països i Cisjordània es va sorprendre, li va semblar obvi. Davant d’això, li vaig demanar que intentés separar el conflicte de la realitat. “No es pot separar, el conflicte està present en tot allò que es fa, es viu i se sent… Aquesta és la diferència”. Passejar per Jerusalem -si goses dir-ho així- té quelcom d’excitant i pintoresc, de trist i d’agressiu. Pots aturar-te a preguntar. Això és el millor que hi ha: que la gent no té por de parlar.” Aquesta és la gran diferència: “El palestí és un dels pocs àrabs que s’expressa lliurement, la tensió el fa parlar sense embuts”, va assenyalar. “El món àrab pateix d’autocrítica que, de vegades, es veu substituïda per un humor negre intens. La manca d’un Estat ferm i arrelat obre les portes a la llibertat d’expressió”, va puntualitzar. La reflexió i la llibertat d’expressió permeten al palestí de ser conscient de la situació. De manera intel·ligent –fruit de les experiències viscudes en primera persona- és capaç de distingir entre govern i ciutadà. Per a ells “els EUA és el Govern Bush i a més els seus ciutadans”. I Europa?, li vaig demanar. Què és per a ells? “No hi ha una visió de conjunt del que és Europa. Per a ells encara és una amalgama de països amb grans diferències. La política comunitària no arriba fins aquí. No saben quins països pertanyen a la Unió i quins no. Només França marca una diferència, ja que va ser qui va acollir Arafat en els seus últims dies. Res a veure amb Europa”.

No obstant això, des de la feina a la Oficina Tècnica de Cooperació Espanyola, com a encarregat de la cooperació cultural, intenta promocionar la imatge de la Unió Europea. Per dur-ho a terme, totes les delegacions europees de la zona es reuneixen un cop al mes per tirar endavant projectes comuns. D’aquesta manera mantenen viu l’esperit europeu: es coneixen els uns als altres, treballen junts, uneixen esforços. Europa existeix a Jerusalem.

Palestina desconeguda, territori de moments històrics

Quantes imatges tens ja enregistrades a la memòria per sempre més? “Milers… Moments inoblidables per raons molt diverses: personals, històriques…” Viure a Jerusalem et fa sentir un veritable ciutadà del món? “Encara recordo el soroll dels helicòpters que arribaven d’Egipte transportant el cos sense vida de Yasser Arafat. Era a la Muqata [el quarter general de l’Autoritat Palestina] a la ciutat de Ramallah. Milers de Palestins s’havien congregat per rebre el seu líder, milers de trets a l’aire que li donaven la benvinguda. Va ser un moment històric.”

No obstant això, també es pot viure de manera més o menys normal. “Els divendres, quan acabo la feina, em prenc una cervesa en algun hotel acompanyat d’algun amic, després vaig cap a casa a fer el dinar i quan he descansat surto a sopar i a fer unes quantes copes en algun local de Jerusalem Est, la banda Palestina de la ciutat”. La raresa rau en les condicions com es duu a terme la quotidianitat, les coses mínimes s’impregnen de tensió, temor i incertesa.

Encara hauran de passar dos anys fins que s’acabi la seva missió. Després, pensa que ja serà hora de deixar aquesta zona. Vam preguntar-li respecte els objectius aconseguits, “personals? Estem treballant-hi”. Es nota que treballa dia a dia per deixar el millor d’ell mateix en aquella terra. “Un alumne meu palestí de 18 anys acabat d’arribar a la Universitat em va dir: això no està solucionat i no se solucionarà fins que no hi hagi un Estat per als dos pobles. La seva frase encara ressona al meu cap”.

Ai!, sospiro, com seria aquesta ciutat sense conflicte?” “Una bogeria!” em va respondre, “la ciutat vella desapareixeria sota onades de turistes i creients. Com a ciutat de pelegrinatge per a tres religions del món, seria impracticable”, em va dir amb un somriure als llavis. Seria una bogeria però significaria el final de moltes coses.

No volia acabar la meva entrevista amb aquesta frase així doncs li vaig preguntar per allò que no hem de deixar de fer quan visitem Palestina: “un capvespre a Jericó…” va concloure.