La possibilitat de tancar un acord sobre els pressupostos 2007-2013 es dilueix com un terrós de sucre en una mar de fons de polítiques agràries, aportacions, xecs britànics i ampliacions. Quines són les claus per entendre què hi ha en joc?

El mes de juny va tenir lloc a Brussel•les una cimera entre els dirigents dels Estats membre amb l’objectiu d’assolir un acord sobre les perspectives financeres de la UE per al període 2007-2013. La cimera es va clausurar amb un estrepitós fracàs, per la qual cosa aquesta tardor es reprendran les negociacions sota la batuta de la presidència britànica. Les probabilitats d’acord són minses i el president del Parlament Europeu, Josep Borrell, ha proposat d’elaborar ja el pressupost anual del 2007 encara que no hi hagi acord sobre el marc pressupostari 2007-2013.

Què hi ha en joc?

Les perspectives financeres són el marc pressupostari de la UE per a un període de set anys. Aquest marc enquadra el límit màxim de les despeses totals de la Unió, així com la quantitat que s’assigna a cada partida, i són les partides majors les que engloben la Política Agrària Comuna (PAC), a la qual es destina aproximadament el 45% del pressupost de la Unió, i la partida destinada a les polítiques estructurals amb un 35% del pressupost.

El pressupost pel proper septenni rondarà els 800.000 milions d’euros i el bilió, una xifra no massa gran si tenim en compte que representa l’1,14% de la Renda Bruta Nacional (RBN) de la UE i que les despeses públiques totals dels Estats membre ronden el 45% o el 50% de la seva RBN.

D’on surten aquests diners?

La UE no té mitjans propis per finançar-se de manera significativa, per tant qui sufraga el seu pressupost són els Estats membre, depenent del gruix de la seva economia i del seu pes demogràfic. En el pressupost del 2004 -el primer de la UE ampliada-, consistent en 92.000 milions d’euros (a penes un 11% més que el 2003), els països que van aportar més al pressupost van ser Holanda amb un saldo negatiu equivalent al 0,44% del seu RNB, Suècia amb un saldo negatiu del 0,33% i Alemanya, el major contribuent en termes absoluts, amb un 0,33% de saldo negatiu. Gran Bretanya i França van aportar només un 0,16% i un 0,19% més del que van rebre, respectivament.

Els majors beneficiaris del pressupost del 2004 van ser: Grècia amb un 3,52% del seu RBN; Portugal (+3,35%), Lituània (+2,81%), Estònia (+2,50%) i Letònia (+2,46%). Encara que el principal receptor net va ser l’Estat espanyol, amb un saldo positiu del 2,07% del seu RNB.

El perquè del desacord

D’una banda, ens trobem amb una UE ampliada amb nous membres que tenen una renda al voltant del 50% de la mitjana dels antics membres, mentre que quan Grècia, Portugal o Espanya van ingressar a la Unió, la seva renda equivalia al 65% de la mitjana. De forma que hi ha més gent a l’hora de repartir i en pitjor situació econòmica.

Segon factor: Alemanya, França, Gran Bretanya, Holanda, Suècia i Àustria, els sis principals contribuents nets, volen que el pressupost de la Unió es rebaixi de l’1,14% a l’1% de la RBN de la UE. Això vol dir que volen aportar menys diners dels que hi estaven aportant, malgrat que aquesta UE s’hagi d’enfrontar a unes necessitats econòmiques majors. En canvi, la Comissió Europea creu que aquest percentatge és insuficient i proposa apujar-lo fins a l’1,25%. Entre la primera proposta i la de la Comissió, hi ha una diferència de 200.000 milions.

El tercer factor: el Regne Unit gaudeix des de 1984 d’una reducció en les seves aportacions, coneguda com a “xec Britànic”, per la qual l’any passat se li van retornar 5.400 milions d’euros, sufragats en la seva majoria pels principals perceptors de la Política Agrària Comuna (PAC). Gràcies a això, el Regne Unit és l’estat que menys contribueix al pressupost comunitari en relació a la seva prosperitat. Londres, però, no està disposada a fer concessions mentre no es redueixin els fons de la PAC.

El quart factor: França, principal beneficiària de la PAC, vol que es respecti l’acord del 2002 sobre l’estabilització dels fons de la PAC fins al 2013, és a dir, que no està disposada que la PAC pateixi grans retallades.

En cinquè i últim factor, Espanya podria passar de ser el major receptor net de fons de la Unió a ser un contribuent net abans que acabi el període 2007-2013. L’ingrés dels 10 nous membres ha suposat un augment d’un 10% de la renda espanyola en relació a la mitjana de la UE. És el conegut efecte estadístic el que faria que Espanya deixés de rebre uns 40.000 milions d’euros respecte el període 2000-2006.

Perspectives d’acord

La solució seria que Alemanya i la resta d’estats que s’oposen a incrementar el percentatge de la RNB que la UE ha de destinar al seu pressupost acceptin la proposta de la Comissió. Seria paradoxal que, en una Unió ampliada prou més necessitada de fons, el pressupost no augmentés pas, sinó que, fins i tot, disminuís. Gran Bretanya ha d’acceptar que el xec Britànic ja no té sentit i França hauria d’assumir grans retallades en la PAC. Per últim, Espanya hauria de transigir en la quantitat de fons que estaria disposada a perdre. Potser passar de màxim beneficiari a contribuent net sigui excessiu, però entre tots dos punts hi ha una ampla gamma d’opcions. Aquesta seria la solució ideal on tots en perden però la Unió hi guanya.