Confusió de poders, conflicte d’interessos, menyspreu als magistrats: a Berlusconi se’l podria acusar de tot això. Però en realitat, almenys fins a dia d’avui, havia aconseguit haver afavorit el sorgiment d’un sistema bipolar amb el seu ascens polític. Després d’anys d’embolics i inestabilitat sense precedents a Europa.

Un Mattarellum val la pena

Amb la seva inesperada “aparició en escena” a pocs mesos de les eleccions generals del 1994, el milionari d’Arcore fou capaç de crear del no-res una coalició de centredreta, el Pol de les llibertats, l’alternativa a la centreesquerra que ja que donava la victòria per descomptada sense veure l’adversari capaç d’agafar el relleu. El resultat va ser sorprenent, el Pol va emplenar el buit que havien deixat els cristianodemòcrata amb la seva dissolució entre l’electorat moderat. Fet que li va permetre obtenir la majoria al Parlament, i per tant, assolir la presidència al Consell. Certament, aquest govern tenia els dies comptats entre altres coses a causa dels enfrontaments amb els sindicats a raó de la reforma de les pensions. Però Berlusconi va aconseguir, en primer lloc, consolidar la seva coalició, que des de finals de 1994 s’havien passat a l’oposició, tot i la escissió dels regionalistes de la Lliga Nord; i posteriorment va convèncer al partit d’Umberto Bossi per crear una aliança decisiva per la victòria electoral del 2001. Aquest fet ha fet realitzable mantenir el govern més llarg de la història de la República italiana, i probablement serà el primer en finalitzar per complert el cicle de cinc anys de govern establerts per la Constitució. Tot això ha estat possible gràcies sobretot al sistema electoral Mattarellum: un sistema preferentment majoritari que va ser aprovat pels italians en el referèndum de 1993, en comptes de l’antic, proporcional. De fet, aquest últim havia garantit només governs com el primer d’Andreotti del 1972 amb una durada de 9 dies.

Poder personal per sobre de l’estabilitat

Actualment, el líder de centredreta italià sembla que vulgui destruir el capital de credibilitat internacional que Itàlia s’ha guanyat a pols, sobretot gràcies al seu rol des de 1994 fins ara. El disseny de la llei va estat aprovada per la cambra de diputats i ara espera l’aprovació del Senat de la República.En realitat, el nou sistema preveu un (escàs) “premi de majoria” per la coalició guanyadora, però els efectes serien devastadors per l’estabilitat democràtica italiana. No només perquè els partits tornarien a ser els protagonistes, ja que a banda formularien la llista de candidats, sinó també perquè s’afavoriria el sorgiment d’un tercer pol d’inspiració cristianodemòcrata, capaç de decantar el pes de la balança de qualsevol coalició de govern. D’aquesta manera, es destruiria el bipolarisme que s’ha aconseguit amb tant d’esforç.

Però el que és més sorprenent és que aquest canvi amb presses succeeix poc avanç de les properes eleccions polítiques del 2006, i sense haver assolit el mínim acord amb l’oposició. De fet, l’objectiu de Berlusconi és tergiversar l’estratègia del líder de centreesquerra, Romano Prodi que des d’un inici es va mostrar a favor d’un sistema majoritari. Però l’expresident de la Comissió Europea no compta amb el suport d’un partit “únic”, sinó que sempre s’ha presentat com el líder d’una coalició àmplia formada per diversos subjectes polítics. La jugada de Berlusconi sembla anar encaminada a entregar-li un regal enverinat a un Prodi que, segons els sondejos, està predestinat a ser el guanyador de les eleccions. El seu objectiu és desviar l’estratègia del líder de centreesquerra i fer-li impossible l’exercici de govern amb una llei proporcional enfocada directament a la inestabilitat.

El problema és que qui se’n ressentirà, una vegada més, serà una Itàlia ja en declivi en termes de competitivitat i de reformes pendents. I la seva credibilitat dins el context europeu.