Podria dir-se que la Política agrària comuna (la PAC) és la pràctica que menys es pot defensar de la Unió Europea. Dissenyada als anys cinquanta quan hi havia una clara manca d’aliments, avui la PAC distorsiona els mercats de l’aldea global que és el món del segle XXI. Ara que augmenta tant la pressió arran de les converses a l’Organització Mundial del Comerç (OMC) i que també exerceixen amb escreix les ONG i els mateixos ciutadans de la UE, podria ser el moment de revisar a fons aquests gegantescos subsidis agraris.

Els Estats Units lideren el procés

A l’altra banda de l’oceà Atlàntic, els EUA estan adoptant, sorprenentment, compromisos molt ambiciosos a les negociacions de Doha, una ronda de converses de l’OMC amb l’objectiu d’aconseguir un nou acord global sobre el comerç l’any 2006. L’administració Bush ha proposat realitzar una retallada del 60% en els subsidis agraris i una reducció del 90% en els aranzels d’importació agraris, això sempre i quan el comissari europeu de comerç, Peter Mandelson, estigui disposat a realitzar les corresponents concessions. La política internacional sovint no és més que una llarga i avorrida partida de pòquer, i en aquest cas la Casa Blanca ha ensenyat totes les seves cartes. Si la Unió Europea vol ser un jugador honest, ara hauria de fer el mateix.

Això, malgrat tot, és més fàcil en la teoria que no en la pràctica. Una llarga llista de governs estatals, encapçalada per França, la major beneficiària dels subsidis agraris europeus, semblen estar poc disposats a fer desaparèixer massa barreres comercials. És per això que Brussel•les va convocar una reunió especial dels ministres d’Afers Exteriors la setmana passada a Luxemburg, però no es va arribar a cap acord. La majoria dels països que s’oposen a les reformes tenen al govern partits que depenen molt dels vots de la “població rural”, com per exemple la UMP a França, la CDA a Holanda i el CSU a Alemanya.

La PAC ha d’evolucionar

Els interessos particulars no haurien de posar-se per davant de l’interès general. És senzillament injust –vist des de qualsevol punt de vista– que la PAC, que consumeix una part molt important del pressupost comunitari, beneficiï només un petit nombre d’empreses agrícoles adinerades occidentals mentre deixa en desavantatge milions d’agricultors del tercer món. Així doncs, no és sorprenent que la cada cop més gran massa social escèptica amb la UE consideri la PAC com una de les majors debilitats d’Europa.

Peter Mandelson s’hauria de mantenir ferm en la seva intenció d’aconseguir un comerç més lliure i just. És necessari i urgent modificar bona part de la PAC, i possiblement delegar-ne a nivell estatal. Els subsidis a la producció agrícola només estan justificats en aquelles pocs casos de regions del continent on l’agricultura és realment l’única forma de subsistència de la seva població. És hora que Europa proporcioni una mica de competitivitat a les típiques granges dels nostres avis.