La flexiguretat combina els conceptes de flexibilitat i seguretat. En teoria, es tracta d’una estratègia política que té com a objectiu fer flexible el mercat laboral i garantir, al mateix temps, una protecció social forta, principalment la dels treballadors més precaris. Sembla ser que el balanç macroeconòmic que posa gelosos els veïns del regne danès es deu en gran part a la flexiguretat. Fins i tot Àustria, que encapçalarà la presidència europea al gener de 2006, l’ha erigit com a prioritat de la seva agenda.

Imagineu una taxa de desocupació del 6%, un índex d’ocupació excepcionalment alt pel que fa al col•lectiu de dones i joves, i que només l‘1,2% de la població en edat de treballar es veu afectat per l’atur de llarga durada. Tot això acompanyat d’un PIB de 34772€ l’any 2003. Afegeixin ara la igualtat salarial, la inversió en educació del 8,51% del PIB (que es reflecteix en l’èxit escolar dels alumnes danesos) i inclogui-ho tot dins un context social dels més consensuals que hi pugui haver… I obtenim la recepta del “miracle danès ”.

Flexibilitat, seguretat i activació: ingredients de la flexiguretat

La flexibilitat resideix en la mobilitat dels treballadors (entre 600.000 i 700.000 danesos canvien de feina cada any), però també en la facilitat per acomiadar treballadors. Per exemple, un treballador del col•lectiu de la construcció i obres públiques pot ser acomiadat amb un preavís de 3 dies sense cap indemnització. Una situació que, a d’altres països, portaria a una vaga general. A Dinamarca però, els agents socials hi estan més aviat d’acord per la simple raó que són ells els que fixen les regles del mercat laboral.

Com a contrapartida, els danesos poden beneficiar-se d’un subsidi de desocupació generós, ja que perceben fins a un 90% del sou durant un màxim de 4 anys. Aquesta política però, seria ineficaç si no s’acompanyés de les famoses “polítiques d’activació”, basades en les nocions de drets i obligacions – nocions molt apreciades per la cultura danesa– i que tenen com a objectiu principal incitar els aturats a trobar una feina ràpidament. Així doncs, la persona desocupada ha de seguir un “pla individual d’activació” que li permetrà formar-se. A més, gràcies al job rotation, podrà substituir un treballador que estigui de baixa o que estigui seguint una formació.

El consens abans de tot

Agradi o no als nostres polítics, desitjosos d’aplicar aquesta poció màgica que dinamitzaria les polítiques econòmiques i socials dels seus països, l’èxit danès s’inscriu en un llarg procés que no va donar fruits fins al 1994 amb el govern socialdemòcrata. L’objectiu de les primeres polítiques d’activació era donar feina a un màxim de persones i reduir a la vegada el període de subsidi de desocupació. Una política que van seguir aplicant els governs posteriors, tant de dretes com d’esquerres, gràcies a un consens social exemplar que va néixer el 1899 amb el “Compromís de Setembre”. Des de fa més d’un segle, la cultura corporativista ha quedat ancorada dins la societat danesa, on el 80% dels ciutadans és membre d’un sindicat. Un consens que també té caràcter polític, ja que el fet que siguin partits minoritaris els que estiguin al govern els porta a dirigir el país amb el suport de l’oposició. Aquest últim element és la peça central del “miracle danès” i el que fa que sigui impossible aplicar-lo a altres països.

Quant durarà el sistema danès?

Des del 2001, la coalició liberal-conservadora liderada per Fogh Rasmussen ha donat un paper principal a la flexibilitat prenent com a leitmotiv la “responsabilitat individual” i el “restabliment dels ànims del poble danès”. El famós programa “Flere i Arbeje” (“Més persones amb treball”) pretén donar feina a un màxim nombre de persones mitjançant la retallada de les prestacions socials i a la congelació dels impostos sense cap mirament. Dues mesures que fan posar en dubte el subtil equilibri de la flexiguretat.

Altres aspectes que també posen en qüestió la durabilitat del model danès són l’envelliment de la població i el repte de la immigració. D’aquí al 2040, com a mínim un 1,2 milions de persones (800.000 actualment) tindran més de 65 anys. De moment, la solució prevista és la de persuadir els treballadors que es jubilin cada cop més tard i incitar els joves perquè comencin a treballar cada cop més aviat. Una solució que també ha estat plantejada a altres països. Però, quina és la manera de fer sobreviure el consens davant d’una immigració exclosa d’aquest “miracle danès”? El primer ministre de Dinamarca, que alimenta la seva popularitat amb discursos amb apunts xenòfobs, ha reduït els beneficis socials dels immigrants d’un 30% a un 40% durant els 7 primers anys de residència al país amb l’objectiu d’estimular-los a buscar una feina. Costa molt de compartir aquest miracle…

Un nou contracte social europeu

Ja és hora de proposar un nou contracte social als ciutadans europeus, un contracte que tingui com a punts principals un alt índex d’ocupació en el col•lectiu de les dones, la inversió en les noves generacions, la qualitat dels serveis públics i una flexibilitat laboral que convisqui amb un ampli sistema de protecció social. En definitiva, un programa de Lisboa acompanyat d’una veritable voluntat política. Només així es podran produir altres miracles a altres parts d’Europa…