Antic primer ministre txec i líder del partit socialdemòcrata CSSD entre 2001 i 2004, Vladimir Špidla és membre de la Comissió Barrosso des de novembre del 2004. Figura emblemàtica de la “Nova Europa” evoca, sense complexes, la necessitat de reformar la identitat social del continent tot i que sense arribar a sacrificar-la. També analitza l’estratègia de Lisboa que hauria de convertir la Unió Europea en l’economia més competitiva del món el 2010 i la Directiva Bolkenstein de liberalització de serveis.

Cinc anys després de l’inici del Procés de Lisboa, els “Objectius 2010” han estat complerts?

El balanç dels 5 primers anys de l’estratègiade Lisboa ha estat mitigat i hauria de ser evaluat en el sí d’un context econòmic poc favorable. Com a il·lustració, la nostra taxa anual de creixement econòmic ha disminuït un 50%, passant de prop del 3% entre 1998 i 2000 a un 1,5% de mitjana des de 2001. Aquesta trista tendència s’explica, en part, per una sèrie de problemes a nivell mundial, però també per raons internes com la feblesa de la demanda interior en els diferents països de la Unió i la nostra incapacitat de promoure i posar a la pràctica reformes que afavoreixin el creixement i l’ocupació. Tot i que l’augment de l’ocupació ha estat lleugerament positiu i la taxa d’ocupació (sobretot pel que fa les dones i els treballadors més adults) segueixen augmentant, els objectius fixats pel 2010 encara estan lluny d’aconseguir-se. L’acceleració dels canvis econòmics i l’envelliment demogràfic comporten que l’acció sigui encara més urgent.

Com aconseguirà vostè que l’Agenda Social 2005-2010, decidida la primavera passada per rellançar el Procés de Lisboa, tingui resultats immediats?

És necessari sortir del cercle viciós en el qual el baix creixement i les reformes estructurals inacabades impedeixin les activitats de la Unió. Per això, cal maximitzar les sinèrgies en el camp de la innovació i de les polítiques d’ocupació. Cal fixar una direcció i reforçar la confiança dels actors econòmics. La segona condició és de fer-se pròpia l’Estratègia de Lisboa. Per aconseguir-ho, cal una nova col·laboració a tots els nivells, en particular, entre la Unió i els Estats membre. L’estratègia precedent no va tenir èxit per la confusió sobre els papers i les competències de cada nivell de “govern”. Hem de ser clars amb la responsabilitat de cadascú. Els Estats membre es van comprometre a presentar aquesta tardor “programes nacionals de reforma” responent a les línies directrius de creixement i ocupació. La comissió ha presentat un “programa comunitari” de Lisboa que mostra una llista d’iniciatives en els camps de l’ocupació, els afers socials i l’igualtat d’oportunitats des d’una perspectiva europea.

Què hi ha de la famosa directiva de serveis coneguda com a Bolkenstein que ha estat objectiu de grans crítiques i que va esdevenir un dels principals arguments dels partidaris del Non> al referèndum francès sobre la constitució europea?

La liberalització de serveis és el complement pefecte de la lliure circulació dels treballadors. Aquesta liberalització contribuirà no només a l’objectiu europeu de crear nous treballs i d’una millor qualita sinó que en sí mateixa és un dret, és una de les llibertats fonamentals de la Unió. Malauradament, el vot del Parlament Europeu sobre la Directiva de Serveis acaba de ser traslladat a l’any que vé. Espero que aquest període d’espera permetrà arribar a un consens als diferents països sobre la forma en la que la directiva pugui beneficiar a tots els nostres conciutadans en la seva qualitat de consumidors i treballadors.

A la fí d’octubre, la presidència britànica acollirà una cimera informal per tal de repensar la durabilitat del model social Europeu. Aquest model existeix?

El model social europeu no és una norma a imitar a cada Estat membre i és evident que la Unió no pot portar a terme el rol d’un Estat social nacional. El debat, doncs, ha de sorgir de valors que compartim, per les preocupacions dels europeus de conciliar polítiques econòmiques i justícia social. Es basa en un projecte de futur. El nostre objectiu és d’aconseguir preservar aquesta identitat comuna i portar a la pràctica reformes profundes de les nostres polítiques i de les nostres institucions. No hi ha d’haver cap tabú.

Penseu, que després d’aquesta reflexió sobre el model social, la UE i els Estats membre seran capaços de proposar un nou contracte social als seus ciutadans?

L’Europa d’avui s’ha d’enfrontar amb reptes importants: la seva feble capacitat de crear creixement i treball, la seva creixent diversitat a causa de l’ampliació i la capacitat d’adaptar-se als cnavis de gran amplada. La cimera hauria de respondre a tres qüestions claus pel futur del model social europeu. Les nostres economies i les nostres societats necessiten més flexibilitat. En aquest aspecte, l’experiència nòrdica és capital perquè aquests països han sabut “reinventar” la seva especialització, la seva protecció social, les seves polítiques socials i la seva administració pública gràcies a les seves “polítiques de seguretat”. Els països més actius ha portat a terme polítiques conjuntes de reformes econòmiques i socials. Aquesta perspectiva global d’un model europeu qu ecombini política econòmica i solidaritat, hauria de ser una de les conclusions de la cimera. En fí, la qualitat del govern. Els actors socials han d’implicar-se i prendre la seva responsabilitat. L’administració pública, per la seva banda, ha de ser eficaç i activa.