Si, a principis dels anys 1980, mitjançant les plomes de molts escriptors es va estendre la idea d’un Estat del Benestar en crisi, deixant que la gent cregués que estava a punt de desaparèixer, els estudis encarregats des de la fi de la Segona Guerra Mundial van demostrar que Europa tenia un patrimoni comú real en matèria de protecció social: un lloc per als problemes socials, les relacions laborals, l’organització de serveis d’interès general, per als nivells dels pressupostos socials, de referència per a la solidaritat i els sistemes de protecció social. Aquests en són els pilars des de fa més d’un segle.

Els “tres móns de l’Estat del benestar”

Forjat a partir de dos períodes claus –la fi del segle XIX, amb les lleis socials del canceller alemany Bismarck i la publicació de l’informe de l’economista anglès Beveridge el 1942– aquest capital comú europeu és la base d’aquest “equilibri entre prosperitat econòmica i justícia social” reivindicat pels 15 al Consell de Barcelona del 2002. I és el resultat d’una dosi calculada entre disposicions jurídiques restrictives i una negociació col·lectiva..

El 1990, l’economista Gosta Esping-Andersen en va descriure la diversitat distingint entre tres “móns de l’Estat del benestar”, tants com variants nacionals del model social europeu. El primer s’inspira directament en el sistema plantejat per Bismarck: l’anomenat “conservador-corporativista”, que es basa en el principi de la contribució dels treballadors, i que garanteix els salaris dels treballadors i que es troba bàsicament a l’Europa continental. El segon esquema neix de les idees de Beveridge i és el model liberal, anglosaxó, i té per objectiu lluitar contra la pobresa i l’atur aplicant el principi de selectivitat. Pel que fa al model socialdemòcrata, present bàsicament al nord d’Europa, es basa en el principi d’universalitat promogut també per Beveridge amb l’objectiu de garantir una redistribució igualitària dels ingressos. D’aleshores ençà, l’accés a les prestacions globals es basa en els ciutadans o la residència. Tot i que divergeixen en els objectius i els criteris d’accés a la protecció social, aquests tres paradigmes també es diferencien pel seu funcionament: mentre els dos primers són finançats mitjançant els impostos, els règim bismarckià es basa en les cotitzacions socials dels treballadors.

Aquests models que avui han d’afrontar la necessitat de canvis profunds, la globalització i les aspiracions dels ciutadans, han esdevingut objecte de grans controvèrsies, alimentant el debat electoral a Alemanya o França.

Una crisi inevitable?

Actualment, sembla que són els sistemes inspirats en el model de Bismarck els que ho tenen pitjor: es van concebre basant-se en una realitat que ha evolucionat molt les últimes dècades, i poc a poc els és més difícil poder respondre a les demandes contemporànies. El canvi de les necessitats dels europeus està relacionat amb l’aparició de nous riscs socials associats al pas cap a la societat postindustrial ( qualificacions obsoletes, un cobertura social feble derivada de la precarietat laboral, discontinuïtat de les carreres professionals, deslocalitzacions de les activitats industrials), relacionats també amb l’evolució dels comportaments (envelliment demogràfic, famílies monoparentals, la dona a la feina, la difícil conciliació entre la vida familiar i la laboral, la demanda de seguretat) i canvis de vida (urbanització, mobilitat geogràfica, afebliment de la solidaritat de proximitat i de dependència de les persones fràgils respecte als serveis públics).

Tanmateix, els governs europeus amb sistemes socials sorgits del model socialdemòcrata i liberal també apliquen reformes basades en la responsabilitat individual i inspirades en la idea del “make work pay”. Aquestes teories, dotades d’una gran influència que traspassa fronteres, ajuden a posar en dubte l’esbós fet per l’Europa dels Quinze. Tensions ideològiques, pressupost comunitari, consolidació institucional, dúmping social –i la pèrdua de velocitat del motor integrador europeu perquè s’ha posat en dubte la qüestió de la subsidiarietat o els riscs de bloqueig de la presa de decisions a l’Europa dels 25, o fins i tot dels 27, completen la taula d’aquesta crítica al model social europeu.

Creixement moderat i egoismes dels Estats membre

La dimensió solidària del concepte està en perill. En un context on la feblesa del creixement incita a voler suprimir tot el que sigui susceptible de destorbar, la idea segons la qual l’esfera social no pot (o no ha de) resultar sinó d’una esfera econòmica amb bona salut guanya terreny. Encara és més inquietant la qüestió de la capacitat institucional, o fins i tot la voluntat, dels nous països de l’Europa central i oriental d’adoptar el model social europeu. A més, si molts països es queden amb la dimensió social de la Unió, els 25 són cada cop més sensibles envers els avantatges nacionals que poden obtenir dels seus compromisos a nivell comunitari. Una tendència exacerbada per l’impuls de l’acostament intergovernamental dels assumptes comunitaris. Aquest canvi de mentalitat no està compensat per l’impuls de la Comissió; pel que fa al diàleg social europeu, sense una agenda de mobilitzacions, sembla impossible que pugui prendre el relleu.

En aquestes circumstàncies poc favorables, la proposta de Blair de pensar en la manera de modernitzar el model social europeu per adaptar-se millor a les noves realitats i reptes socials és urgent i cal tenir-la en compte.