El proper 2 de novembre es debatrà al Congrés dels Diputats espanyol el el text (en pdf) aprovat pel 89% del Parlament català mitjançant el qual es proposa a les Corts espanyoles la reforma del seu Estatut d’Autonomia, adoptat el 1979. El contingut d’aquesta proposta, que suposa una alteració substancial del règim actual i la constitucionalitat de la qual ha estat qüestionada per alguns sectors socials a fora de Catalunya, ha esdevingut el centre de discussió política a Espanya, on el partit del govern dóna suport als vots del nacionalisme català.

L’”Estat de les Autonomies”, producte del pacte constitucional del 1978, dissenya un sistema amb clares notes federalistes, però atorga a l’estat la potestat d’aprovar els estatuts d’autonomia de cada comunitat. No obstant això, la transcendència de la reforma proposada es basa en el fet que la seva adopció podria implicar, o no, -segons les diferents interpretacions dels actors polítics i juristes- una modificació d’alguns punts fonamentals de l’ordenament constitucional comú en alguns àmbits com el finançament o la justícia.

Un dels aspectes més polèmics es planteja amb l’article que defineix Catalunya com a una nació. Aquesta afirmació, que per a alguns és una necessitat ineludible i irrenunciable en virtut dels seus trets culturals i lingüístics molt diferenciats i d’unes institucions originàries de l’edat mitjana abolides per força el 1714, per a d’altres suposa la negació d’Espanya com a unitat. Tot i això, el debat que s’amaga darrera d’aquesta qüestió és l’acceptació definitiva per part de tota la societat espanyola de la realitat històricament complexa i pluricultural d’Espanya i si d’ella podrien derivar-se un altre tipus de drets.

Els diners també importen

L’endeutament de les comunitats autònomes és destacable. Per aquest motiu, sense cap mena de dubte, allò que suscita més veus alarmistes és la reforma del sistema de finançament de l’Administració autonòmica. Aquí ens trobem amb el nucli del problema. Si s’implementa la reforma, l’Administració autonòmica s’encarregarà de recaptar tots els impostos adquirits a Catalunya. Després s’entregaria a l’Estat la part que correspongués. D’aquesta manera, la reforma preveu la limitació de la quota que Catalunya aporta pel desenvolupament d’altres regions d’Espanya.

Aquesta posició es fonamenta en les dades macroeconòmiques de la Comunitat dels últims anys. Així doncs, es pot constatar com l’economia catalana està dins del grup de les que aporta més a l’Estat espanyol, al mateix temps que pateix una desacceleració del creixement econòmic i una pèrdua de competitivitat que l’aproximen a la mitjana espanyola. Els grups polítics catalans ho argumenten dient que no és raonable exigir a Catalunya que contribueixi a la solidaritat territorial fins a arribar a limitar el seu propi creixement.

Lògicament, els presidents d’Andalusia i Extremadura s’hi mostren contraris, ja que aquestes són les comunitats més pobres d’Espanya, amb unes xifres macroeconòmiques inverses a les catalanes, que gaudeixen d’una alta competitivitat de les seves economies.

Tanmateix, en definitiva, i al marge de l’ús partidista dels sentiments nacionals que a vegades tenen lloc en els debats polítics, la polèmica creada ha arribat a demostrar que el debat sobre la configuració territorial d’Espanya encara segueix obert. El fet que aquest país sigui un dels més descentralitzats d’Europa, fa pensar que els altres projectes de descentralització per tot el continent podran seguir el seu camí durant dècades.