La democràcia a la Unió Europea depèn del reconeixement de la pluralitat religiosa. Quan ens adonem que els moviments integristes -aquí o en un altre lloc- i els sentiments de xenofòbia o de racisme es formen en nom de la religió, és necessari delimitar el quadre institucional del poder espiritual. Es reconeix el fet religiós com un actor indispensable a la societat.

La incomprensió de l’Islam

Hans Vöking, membre de la Conferència de les esglésies cristianes d’Europa, recalca que “l’organització de l’Islam és una feina difícil”. Si a Europa no falten veus musulmanes, la dificultat d’elaboració d’un discurs polític coherent es deu a l’absència de jerarquia, d’una banda, i d’interlocutors qualificats, incloent-hi il•legítims, de l’altra. Alguns imams, d’origen estranger, són jutjats de mala manera per respondre a les esperes dels musulmans a Europa. Michael Weninger, conseller polític de la Comissió Europea sobre el diàleg interreligiós, posa de manifest els diferents tipus de pertinença a l’Islam, factor de divergències importants en matèria de llengües, tradicions i formes d’integració pròpies de cada comunitat.

A més a més, segons el Dr. Dalil Boubakeur, rector de l’Institut musulmà de la mesquita de París: “l’Islam és a la vegada una religió, una comunitat, una llei i una civilització”. La mateixa essència de l’Islam prohibeix tota distinció entre esfera religiosa, civil i política. Aquest conjunt unificat es deu en part a l’absència d’un procés qualsevol de secularització, que autoritza el pas d’una societat confessional a una societat que separa de manera clara l’autoritat governamental de les institucions religioses, com va viure l’església catòlica durant el segle XVIII.

Una institucionalització balbucejant

Segons Michael Weninger, “Àustria és actualment l’únic membre que té una base jurídica per a les organitzacions religioses”. L’Islam va ser reconeguda com a religió oficial des del 1912 per l’imperi austrohongarès. En aquest país, on la gran majoria és catòlica, la llibertat de religió està fixada a la Constitució i s’ensenya l’Alcorà a l’escola pública als joves musulmans. A més a més, els imams es formen i aquest fet permet cultivar una cooperació real entre les comunitats musulmanes i les administracions austríaques. Per fer comparacions, dels 2.000 imams que hi ha en el territori britànic, 1.700 procedeixen o es formen a l’estranger.

La voluntat comuna d’establir un diàleg real entre els governs i les comunitats musulmanes va portar, d’altra banda, a la creació d’instàncies de tipus “Consell musulmà” de dues categories: fundat i dirigit per la comunitat musulmana o instituït i supervisat per l’Estat. El 2002 va esclatar la polèmica a França pel fet de portar el vel en els establiments públics i això va ser la causa de la posada en pràctica per part de Nicolas Sarkozy, llavors ministre d’Interior, d’un Consell Francès de Culte Musulmà (CFCM), format per membres elegits pels delegats de les 1.400 mesquites franceses. Es considera aquesta instància com una ajuda per participar en la integració de l’Islam en el sistema laic francès. El CFCM intervé en les relacions amb el poder polític, la construcció de mesquites, el mercat de la carn halal o la formació dels imams. A Itàlia, el ministre d’Interior va aprovar fa poc la creació d’un òrgan similar, els membres del qual seran elegits pel Ministeri. Per la seva part, el Consell del culte musulmà de Gran Bretanya té la particularitat d’autoproclamar-se el 1997 i gaudeix de certa autonomia.

Una legitimitat per construir

Segons Olivier Roy, director d’investigació del Centre Nacional d’Investigacions Científiques de França (CNRS), cap d’aquestes tres fórmules, ni la francesa, ni l’anglesa ni la italiana, no satisfà avui dia l’exigència de legitimitat. Si els consells musulmans tenen dificultats per imposar-se en l’escena política, el que els manca principalment és l’antiguitat, garantia de credibilitat. Les comunitats musulmanes són presents des de fa quaranta anys en el continent i no deixen d’evolucionar. Abans d’establir el seu paper, caldria establir la seva raó de ser: es tracta de representar els musulmans que viuen a Europa o d’animar un Islam més liberal? Un Islam amb valors europeus?

S’hauran de superar altres dificultats com la cohesió interna i les dissensions entre representants d’orígens i de cultures diferents, que afebleixen el missatge de diferents instàncies representatives. I si no existeix cap model a Europa sobre el qual els musulmans es poden inspirar, no és aconsellable que Turquia serveixi d’exemple. Perquè malgrat la seva laïcitat, Ankara reivindica un islam molt nacionalista. Pertany als europeus, totes les religions confuses, d’animar el diàleg i d’aplicar una diplomàcia preventiva de cara a les comunitats musulmanes mal integrades en realitat però, sobretot, mal representades.