“El segle XXI serà religiós o no ho serà en absolut”. Tradicionalment s’ha atribuït aquesta cita premonitòria a André Malraux, l’escriptor i ministre de Cultura francès dels últims anys de govern del general De Gaulle. Malgrat això, el mateix Malraux va negar haver-la pronunciat, almenys amb aquestes paraules. En una entrevista el 1975, va manifestar que el que ell havia volgut dir era que en la cíclica relació entre home i Déu es produiria, durant els primers anys del nou segle -aleshores per venir-, una “reassumpció de la religió pel pensament humà”. I una afirmació com aquesta pecava de no poca temeritat per aquella època, ja que en aquells temps els sociòlegs i filòsofs de més reputació anunciaven que les religions no aconseguirien sobreviure al segle XX. A mesura que la modernitat guanyava terreny, les religions, inevitablement, en perdien.

El temps, no obstant això, sembla haver-li donat la raó a Malraux. Des de la segona meitat de la dècada dels setanta del segle passat assistim a les ja famoses paraules de Gilles Kepel, “la revenja de Déu”. Des d’aleshores, tal com a afirma el teòleg espanyol Juan José Tamayo, les religions han ressorgit com a força social, han aconseguit rellevància política, han recuperat l’espai públic perdut durant els anys immediatament anteriors i s’han convertit en un element fonamental d’identitat cultural i nacional, sobretot en alguns països on el factor religiós havia estat reprimit o neutralitzat.

El fantasma del fonamentalisme recorre el món

Però aquest despertar de les religions ve acompanyat d’un fantasma que turmenta al món en aquests primers anys del nou mil•lenni. És el fantasma del fonamentalisme religiós, terme amb què podem definir aquells sectors de qualsevol religió caracteritzats per voler imposar les seves creences, moltes vegades a la força, a tota la comunitat humana on està implantada la religió professada. El fonamentalisme religiós considera com a enemics tant la modernitat i els seus valors (secularisme, diàleg, emancipació de la dona…) com les altres religions, fet que ha desembocat freqüentment en xocs, enfrontaments i guerres.

Això, que semblava cosa d’èpoques ja pretèrites de les quals només se’n tenia notícia en els llibres d’història, sembla retornar al nostre món. Penetren la nostra intimitat més estimada a través de les pantalles de televisió o de l’ordinador, amb una violència cega i inusitada tant aterradorament absoluta que sembla obligar-nos a tots a prendre’n partit, a situar-nos en un camp o en l’altre d’aquest suposadament ineludible “xoc de civilitzacions”. Però, això és així?, Hem de resignar-nos a viure en un món on “l’altre” és sempre el nostre eventual enemic? Quin paper poden jugar avui dia les religions en la recerca de la pau i quina ha de ser la seva relació?

Citant de nou a Juan José Tamayo, “les religions no poden seguir essent fonts de conflicte, ni entre si ni en la societat, sinó que s’han de reconèixer, s’han de respectar i han de fer possible el diàleg”. Així, el diàleg interreligiós i intercultural constitueix el principal desafiament al qual han de respondre avui les religions si no volen aniquilar-se, ignorar-se o destruir-se les unes a les altres. Això se’ns mostra encara més necessari en aquest món de fronteres permeables, migracions, Internet, terrorisme internacional i globalització; forces que estan contribuint de manera desigual a la construcció d’unes societats asimètriques que reclamen a tots els actors socials que tinguem una mínima capacitat d’actuació, una resposta eficaç i contundent a favor de la convivència d’individus, cultures i religions diverses. El Papa Joan Pau II en va ser plenament conscient des de la seva arribada al Vaticà, i ja en la seva primera encíclica, Redemptor hominis, demanava a tots els cristians el diàleg interreligiós.

El diàleg interreligiós és una realitat

Una mostra privilegiada d’aquest diàleg interreligiós necessari és la Primera Trobada Mundial d’Imans i Rabins per la Pau, que es va celebrar a Brussel•les del 3 al 6 de gener sota el patrocini del Rei dels Belgues i el Rei del Marroc i amb la col•laboració de la Fundación Tres Culturas del Mediterráneo. A partir dels nombrosos punts en comú del judaisme i l’Islam, les quasi dues-centes autoritats religioses presents van acordar, després de dos dies intensos d’agitats, fructífers, enconats, i a vegades divertits debats, una declaració comuna en què es condemna, sense cap mena de pal•liatius, el terrorisme i la violència en nom de la religió, ja que “ofenen al dret a la vida i a la dignitat humana donats pel Totpoderós a la humanitat”. Van fer, a la vegada, una petició als responsables de les dues religions de dirigir a les seves comunitats –de forma regular- prèdiques i sermons que remarquin la importància del diàleg interreligiós i el respecte a la vida humana. La Fundación Tres Culturas celebrarà una pròxima trobada de rabins i imans per la pau, ja que creiem que les religions han de jugar un paper fonamental en la recomposició cultural i moral que vivim i en la revisió dels modes de vida actuals.