Des de fa segles, Polònia està acostumada al pitjor, una espècie de martiri al que està sotmesa quasi automàticament en vista a les eternes recompenses divines de les que el seu poble no dubta. Per aquest motiu, era quasi inevitable que els polonesos cavessin un forat negre polític un any i mig després del seu ingrés a la UE, l’oportunitat més important que ha tingut després de mig segle de socialisme real. I vés per on, el diumenge 23 d’octubre, durant el segon torn de les eleccions presidencials s’ha pogut comprovar que Lech Kaczyski del Partit Llei i Justícia (PiS), alcalde de Varsòvia i líder d’una coalició entre la centredreta i la dreta populista, catòlica i xenòfoba, preval sobre el candidat liberal i progressista, Donald Tusk, de la Plataforma cívica (Po). El resultat fou: 54,04% contra 45,96% tot i que en la primera volta Donald Tusk va obtenir més vots que el seu rival.

El secret del seu èxit

Què ha fallat en el segon torn? Res. Així doncs, què ha jugat a favor de Kaczyski? L’escombrada dels vots de l’extrema dreta. Dos dels artífex d’aquest èxit: Andrzej Lepper, cap del Partit nacionalista Samoobrona (Autodifesa) i el pare Tadeusz Rydzyk, director de Ràdio Maryja. Cal tenir en compte que a Polònia Ràdio Maryja catalitza molts vots. Particularment, els vots dels ciutadans del camp, situat al sud-oest més endarrerit: en general, ancians de baix nivell cultural, nacionalistes, antieuropeus i òbviament catòlics. Per contra, els habitants de la ciutat, de les regions occidentals i bàltiques més desenvolupades i riques s’han manifestat a favor de Donald Tusk. En general, són joves amb un nivell cultural més elevat, reformistes i europeistes. Aquesta és l’anàlisi sociològica del vot per a les eleccions presidencials d’enguany.

Retrat interior i exterior d’un país

L’anàlisi política mostra el tamany de la tragèdia electoral. A l’interior del país la paràlisi amenaça, després de les eleccions polítiques de finals de setembre, en les que el PiS va obtenir la victòria electoral amb el lideratge del bessó de Kaczyski, Jarosaw. Hi ha diferents alternatives: un govern en minoria, una aliança amb l’extrema dreta antieuropeista o fins i tot una criticada aliança amb els recents perdedors del Po. Tot i això, aquesta última hipòtesi és bàsicament improbable, ja que comportaria un programa de govern comú contrari als dictats del pare Rydzyk i de Ràdio Maryja, amb la conseqüent retirada del seu suport mediàtic i polític que no és incondicional. Al contrari, si es decideix seguir amb la línea “mariana”, també s’haurà de mantenir la renegociació del tractat d’adhesió a la UE propugnada pel pare Rydzyk.

A més, el programa del govern inclou dos referèndums que disminueixen el grau d’integració europea: un sobre la ratificació del Tractat constitucional i l’altre sobre la introducció de l’euro. En ambdós casos, el president es decantarà pel No. Si a banda s’afegeixen les propostes de la introducció de la pena de mort i el reforç d’una amistat més forta amb Washington en detriment de la de Brussel•les, emergirà el drama de la futura política exterior d’un país que s’arrisca, almenys a nivell europeu, a l’aïllament. Però en aquesta “historieta inventada, anomenada Polònia, que Déu va explicar al món”, sempre hi ha un bri d’esperança. D’aquesta manera ha definit l’escriptor contemporani Andrzej Szczypiorski la seva pàtria. El melancòlic optimisme eslau que sobreviu entre els polonesos es pot sintetitzar amb el retorn d’una dita popular: “Mentre el Vístula flueixi, Polònia viurà”. I nosaltres reformulem la dita perquè les aigües del Vístula reprenguin el seu cabal cap al sentit correcte.