De voluntarista, segur que Mikhaïl Saakaixvili n’és. Des del seu ascens, molt difós pels mitjans de comunicació, a la presidència de Geòrgia el gener del 2004, alguns han aplaudit les seves mesures enèrgiques, mentre que altres han serrat les dents. Entre els més entusiastes, trobem els joves que confessen un culte sense precedents pel seu heroi nacional. Giorgi Meladze, un dels líders del moviment estudiantil “Kmara” (Ja n’hi ha prou) assegura que la seva generació, patriòtica, “ha après a estimar la bandera i l’himne nacional, el qual algunes persones no dubten a cantar-lo en va, fins i tot durant les festes familiars.”

La comunitat internacional no queda fora de tot això. El 15 de setembre passat va acollir “Misha” a la seu de les Nacions Unides com un heroi de la democràcia. En un moment en què les revolucions a Ucraïna i al Kirguizistan no entusiasmen gaire, la petita república caucàsica inspira confiança. Una confiança demostrada per Washington, que va atorgar uns quants dies abans la preciosa suma de 295 mil milions de dòlars per a millorar les infraestructures del país.

Democràcia interpretada

Si no es pot negar la sinceritat del programa de Saakaixvili, algunes d’aquestes mesures ens poden sorprendre: detencions de periodistes o incursions militars a territoris d’alto el foc. “Hi ha un gran malentès a occident sobre el sentit de la Revolució de les Roses”, ens comenta Vicken Cheterian, periodista i directora dels programes de l’organització CIMERA. “Aquesta revolució l’hem presentada com una revolució prodemocràtica, mentre que les intencions de Saakashvili eren, abans de tot, reforçar l’estat georgià, la qual cosa pot ser contrària amb les exigències democràtiques. Sembla que assistim a una connivència entre poders públics i mitjans de comunicació.” Segons Thornike Gordadze, investigador al Centre d’estudis i investigacions internacionals (CERI), “la impressió sobre Xevardnadze de gaudir de més democràcia era deguda a la feblesa de l’estat. Es tractava d’una democràcia per defecte”.

Segons els especialistes, més alarmant és la feblesa dels partits polítics de l’oposició. “Perquè una democràcia funcioni, li calen contrapoders. Aquest és el paper de l’oposició. No obstant això, actualment no hi ha cap alternativa creïble per a Saakaixvili”, ens recorda Thornike Gordadze. Després de dos anys d’esforços, la lluita anticorrupció, el punt fort de la política de Saakaixvili, no ha estat suficient com perquè Geòrgia continuï escalant posicions en la llista dels estats més corruptes del món. Segons el parer de Giorgi Meladze, “les reformes dutes a terme són sobretot el resultat de micro-intervencions molt precises. El govern ha adoptat un estil intervencionista en tots els casos, sense cap enfocament sistemàtic que pretengui reforçar les institucions públiques.” Meladze també assenyala que els pocs èxits de Saakaixvili –reformes en l’educació i la justícia, millores de la xarxa de carreteres– no han amagat la decepció dels ciutadans durant la comitiva de suport per a l’ exministra d’Assumptes Exteriors, Salomé Zourabichvili, destituïda del govern el 19 d’octubre.

Hola, Nacions Unides?

La política regional del govern georgià també pateix una mancança d’objectius. Les directrius actuals radiquen en la fórmula més enigmàtica de “federació asimètrica”. Si Saakaixvili pot presumir d’un bon èxit a Adjària, després de la caiguda del líder històric Abachidza, la situació és més complicada a Abkhàzia i Ossètia del Sud, regions de caràcter independentista des de les guerres civils que van esclatar el 1992 i 1993. Aquestes dues regions, encara fràgils i sota el control de 3.000 soldats russos, només fixen la seva atenció a Moscou. De fet, recentment, el 80% dels seus habitants han adquirit la nacionalitat russa. Segons Vicken Cheterian, “Tbilissi ja no pretén fer política en aquestes regions, sinó que simplement vol evitar qualsevol tipus de conflicte violent.”

A més, mentre que la presència de tropes i bases militars russes en el seu territori provoca l’ira de Tbilissi, la comunitat internacional, no gaire propensa a ofendre l’encara poderosa Rússia, prefereix callar. I si George W. Bush no dubta a l’hora de qualificar Geòrgia com “far de la llibertat en el món”, proposa transmetre el dossier a les “Nacions Unides, per exemple”, i es compromet a “fer unes quantes trucades a tots dos”!

Les mans lligades

A més, la història d’amor entre Geòrgia i la Casa Blanca sovint ha estat exagerada. Segons el parer de Thornike Gordadze, “un país com Geòrgia no pot escollir gaire en matèria de geopolítica. És lògic que els georgians dirigeixin més la mirada cap als Estats Units, que inverteixen una quantitat enorme en economia, seguretat, cultura i educació per al seu país.” L’aliat nord-americà és natural, i el mateix Xevardnadze ja havia donat suport actiu als Estats Units després de l’11 de setembre del 2001, obrint l’espai aeri nacional i enviant tropes a Iraq.

Entre Rússia i els Estats Units, el futur de Geòrgia no passarà per la Unió Europea? Això és precisament el que Saakaixvili reclama en veu alta. De moment, no podem parlar d’adhesió. Ara mateix, les dues parts travessen greus crisis d’identitat, però la delegació europea a Tbilissi deixa oberta la possibilitat d’acordar una relació de “bon veïnat”.

Amb una motivació forta i una nova respectabilitat internacional, Saakaixvili es prepara per a abordar la segona part del seu mandat. Això no priva que sigui a les regions d’Abkhàzia i Ossètia del Sud on es decidirà el destí de la Geòrgia moderna. Allà on la bona voluntat ja no és suficient.