A Alemanya, la coalició roja i verda no ha estat reelegida, però Jürgen Trittin encara és el ministre de Medi Ambient, Protecció de la Natura i Seguretat nuclear. Mentre Joschka Fischer, el seu company dins el partit els Verds i ministre d’Afers Exteriors, ja no forma part del govern, Trittin assegura la seva herència política: l’abandonament de l’energia atòmica i el canvi de política energètica a Alemanya és irreversible. El seu futur successor Sigmar Gabriel (SPD) ja ha adoptat la línia de Trittin: “l’abandonament de l’energia nuclear és innegociable”.

L’energia nuclear experimenta un renaixement internacional. A nivell mundial hi ha gairebé trenta plantes noves en construcció, només a Polònia s’hi volen construir tres reactors nous. Què aporta l’abandonament alemany de l’energia atòmica quan en una altra banda se segueix una política contrària?

El renaixement de l’energia atòmica és del tot impossible. Per exemple, Europa produeix cada cop menys energia nuclear. Tampoc no canvien res els repetits intents dels defensors de l’energia nuclear per revifar un tipus d’energia desfasada a través d’ofensives polítiques i mediàtiques. Amb assiduïtat, aquells que hi estan a favor se serveixen de la prevenció del canvi climàtic, parlen dels ambiciosos projectes d’ampliació a nivell mundial i desacrediten l’abandonament alemany de l’energia atòmica com a únic camí. D’altra banda, les centrals nuclears no fan gran cosa per prevenir la catàstrofe climàtica, al contrari, contribueixen al malbaratament de l’energia. Si ens ho miréssim detingudament, ens adonaríem que els suposats grans programes d’energia nuclear són sempre la mateixa cançó. Un cop d’ull a les estadístiques ens confirma el descens de l’energia atòmica: el 1990 hi havia 83 reactors en construcció arreu del món, el 1998 encara n’hi havia 36 i actualment n’hi ha 29. I fins i tot aquesta última xifra no és del tot certa, perquè uns quants d’aquests reactors consten en aquesta estadística fa més de 25 anys: construccions sense acabar ho anomenen a altres indrets. Als Estats Units fa més de 30 anys que no s’encarreguen centrals atòmiques. En els països occidentals industrials hi ha una central nuclear en construcció, a Finlàndia, i aquest projecte només és possible perquè està assegurat amb crèdits estatals i acords de compra a llarg termini. A Europa, són majoria els països que renuncien a l’energia atòmica o que ja han acordat l’abandonament. Els defensors de l’energia atòmica remeten sovint a la Xina. Però mirin el què hi passa. La Xina aposta per un increment en l’ús de les energies renovables. Volen tenir unes instal•lacions amb una capacitat elèctrica provinent d’energies renovables de fins a 2010 60 gigawatts. Aquesta xifra és deu vegades la capacitat actual de les centrals nuclears xineses i trenta vegades la capacitat que poden alimentar les tres noves centrals atòmiques que la Xina vol tenir acabades abans del 2010.

Alemanya ha experimentat en els últims anys un boom extraordinari en energies renovables. Quina és la reacció dels grans grups empresarials davant d’aquesta evolució?

A causa del fort creixement, les energies renovables augmenten cada any el seu tant per cent en les quotes de mercat. Això significa que les energies convencionals van perdent any rere any participació en el mercat. Per evitar-ho, els gegants del mercat intenten defensar-se amb totes les forces. El mateix passa amb els grups empresarials que reclamen que les centrals nuclears ja amortitzades continuïn més temps en funcionament. Qui gestiona plantes velles -ja amortitzades-, pot produir per condicions extremadament rendibles. Cap central nova no hi pot competir. Com que els roig-i-verds han complert les condicions de l’abandonament de l’energia atòmica i l’intercanvi d’emisions, es pot invertir finalment en tecnologia moderna de centrals energètiques. Hem provocat un boom per l’import de 14 mil milions d’euros en centrals tèrmiques de carbó i gas d’alt rendiment, que corresponen a una capacitat de 15 centrals nuclears. Els propietaris de centrals nuclears ja amortitzades que encara estan en funcionament dificulten aquest procés de modernització i són els responsables de nombroses repercussions en la construcció de noves plantes a Alemanya i la consegüent creació de llocs de treball. Darrera les exigències de quatre grans grups empresarials del món de l’energia, que en els últims anys han obtingut beneficis rècord i alhora han reduït 10 mil llocs de treball, hi ha el propòsit de maximitzar els propis beneficis.

Com es pot exportar el canvi cap a les energies renovables per assegurar un subministrament d’energia coherent i durador a la Unió Europea?

Per ampliar l’ús de les energies renovables, necessitem unes condicions prèvies competents, que atorguin una garantia a les inversions en la indústria. A Alemanya, això ho hem aconseguit amb la Llei de les fonts d’energia renovable (EEG), que no només ha provocat un boom inigualable, sinó que també ha esdevingut un gran èxit d’exportació a Europa i arreu del món. Al voltant de 40 països, entre els quals hi ha el Brasil, la Xina i Espanya, tenen una reglementació molt similar a l’EEG. Això demostra que allà on pel baix consum de corrent es reemborsa una quantitat establerta, com a Alemanya i Espanya, l’ús de les energies renovables incrementa sense parar; i a més, és on es produeix el quilowatt hora més barat. A Espanya, on es consumeix un 20% en energies renovables, i a Alemanya, actualment un 11%, cada quilowatt hora té un cost d’entre 7 i 8,5 cèntims d’euro. En canvi, en els països on no hi ha cap acord legal, els costos són considerablement més elevats. Per exemple, a la Gran Bretanya, per sobre dels 10 cèntims i a Itàlia per sobre dels 15,5 cèntims.