Hip hop. Dues onomatopeies que resumeixen breument la cultura d’aquests guetos urbans enclavats dins de les perifèries de les grans metròpolis. Originari dels Estats Units, el moviment desembarca a les ciutats europees a partir dels anys 80 i permet així que alguns joves s’independitzin tot reivindicant una identitat pròpia.

Mestissatge i rap

A través del ball (smurf o el break dance), la música (rap, R&B), les arts gràfiques (pintades i grafits), la manera de vestir-se streetwear -gorres, pantalons amples molt llargs, en homenatge al món penitenciari americà on els presidiaris no tenien dret a cinturons, i una allau de joies vistoses-, aquests joves s’agrupen en “tribus” i reinventen contínuament els seus propis codis. Codis extrets de pel•lícules de culte com “L’odi” (Kassovitz, 1995), d’ídols com Eminem o Fifty Cent, de la moda- cada cop més rapers creen els seus models des de la marca “Hu Bu” de LL Cool J fins a “Com8” del raper Joey Starr d’NTM passant per Lacost.

Aquesta societat paral•lela desplaçada ofereix a una generació de joves de la banlieue l’oportunitat de reivindicar la seva particularitat, d’expressar les seves angoixes i decepcions enfront d’un model d’integració que ha ultrapassat els límits. A l’Hexàgon hi reina l’ús del verlan: el llenguatge al revés que, en un principi, empraven els “Keums” (mecs, “paios” en francès) atrapats en els suburbis de les “téci” (cité, ciutat) abans d’envair el vocabulari comú. Un argot al qual s’hi afegeixen argots, abreviacions fonètiques a l’estil “SMS”, anglicismes o expressions àrabs (“wesh, wesh”: hola). Per exemple, el títol de la pel•lícula francesa menys xifrada estrenada el 1997 “Ma 6T va cracker” (ma cité va exploser, en francès correcte, és a dir, la meva ciutat explotarà).

Aquests costums recuperen la llengua, l’escriptura i sobretot una història i una cultura oblidades pels llibres oficials: el rap troba les seves arrels en l’art oral dels cants africans, en el “blues”, és a dir, en la música dels esclaus negres obligats a emigrar cap als Estats Units. És per essència una música de protesta contra l’ordre establert. Des de la sortida del primer èxit el 1979, “Rapper’s delight” de Sugar Hill Gang, el rap ha esdevingut un mercat sucós, popularitzat per artistes comercials com MC Solaar o IAM a França, Samy Deluxe a Alemanya o 7 notas 7 colores a Espanya, que ara ja escolta tot el jovent.

L’art made in suburbis

Enfront de les incomprensions recíproques, l’art en un sentit ampli pot revelar-se com una porta de sortida dins la pròpia ciutat per als joves de la “banlieue”, abocats a l’atur de masses i a un futur incert. Nombrosos projectes artístics que integren aquestes cultures neixen a les barriades de ciutats europees. Després de molt de temps, els moviments associatius han entès, en efecte, que l’art podia ser un element integrador de pobles sovint procedents d’altres països i arraconats en barris marginals. La xarxa “Banlieue d’Europa” formada per universitaris, representants d’ajuntaments i artistes reflexiona des de 1992 sobre temes d’intervenció artística en els suburbis.

Per posar un exemple, el centre de formació de l’International Munich Art Lab, creat el 2001 després de l’experiència de gran èxit del “WestEndOpera”, òpera “hip hop” interpretada per joves apartats de l’escolaritat, pretén donar a les persones sense formació un bagatge artístic (dansa, teatre, música) per reconciliar-les amb la vida activa. A Villeurbanne, a la perifèria de Lió, el CCO, Centre Cultural Ecumènic, promou la diversitat cultural i recolza projectes artístics d’escultors, actors, “grafistes”, entre d’altres, per facilitar-los el camí amb les institucions culturals oficials. Segons Fernanda Leite, del CCO: “l’art ofereix grans possibilitats”, sobretot per a una població d’origen immigrant mal integrada que tendeix a “idealitzar el seu passat i la seva cultura tradicional”.

A Romania, Silvia Cazacu, de “Banlieues d’Europ’Est” destaca que “la nova generació encara desconfia molt de la política i de les estratègies oficials. El compromís d’associació esdevé, en conseqüència, l’instrument més adaptat i eficaç per fer que les coses evolucionin”. Un col·lectiu de joves promou a Bucarest la cultura de les barriades, el grafit, el hip hop, i prepara la “revolució cultural del 2020” perquè Bucarest es converteixi en aquesta data en el centre europeu més important de la cultura. Encara que aquestes solucions no siguin miraculoses per al “malestar dels suburbis”, són experiències que constitueixen un dipòsit d’idees sobre les quals els polítics hauran de treballar molt. Amb la condició que sàpiguen parar l’orella.