“Primer de maig! Revolució!” El crit interromp un moment del calma del mes de novembre a la granja per a infants de Görlitzer Park a Kreuzberg. El responsable de la revolta té les dents de llet negres. El seu somriure és burleta, però no antipàtic. Tal com li correspon a un petit vàndal, agita un bastó per sobre el cap, que per la seva mida i forma recorda un bat de beisbol. Tot i així, en aquell moment intervé ràpidament un company més gran perquè el nen de primer curs no s’hagi de veure involucrat en disturbis violents.

Malgrat això, se’ns planteja la qüestió de si aquí es podrien arribar a produir aldarulls com els de França; perquè Kreuzberg i el districte contigu de Neukölln són considerats barris amb problemes socials. Segons l’oficina estadística de Berlín, les sol•licituds d’ajuda social van augmentar en els dos barris més d’un 13% l’any 2004. La proporció d’estrangers és en algunes zones tan alta que dificulta la integració. A la nit, les bandes de joves turcs o àrabs es fan els amos d’alguns carrers.

”Sempre hi ha incendis en algun lloc“, diu la treballadora social Marina, i explica que ha de fer “una mica de tot” a la seva feina, en una parròquia de Kreuzberg. Entre altres tasques, ella s’encarrega del cafè per a joves. Mentre rega les flors davant la finestra de l’oficina de la parròquia ens explica coses dels nois dels guetos de Kreuzberg. “És clar que els joves s’encenen de ràbia. Se senten exclosos de la societat i no saben com introduir-s’hi.” Quan la Marina parla de la misèria i la violència a Kreuzberg, ha de deixar la regadora perquè necessita espai per a gesticular. Ja fa temps que pensa que Kreuzberg és un barril de pólvora que explotarà amb la més mínima guspira.

”Tothom té els mateixos drets”

Sembla que això també es pot aplicar al districte de Neukölln. Davant d’un quiosc en una tranquil•la zona residencial amb edificis antics horribles, tots del mateix color, però ben conservats, tres joves seuen de qualsevol manera en un banc i fumen. Es fan dir Aslan, Hamadi i Don Montana, prefereixen no revelar els seus veritables noms. Aquí encara està tot tranquil, encara que en Hamadi no deixa d’observar nerviós tot el que passa al carrer. D’aquí a una estona arribaran més nois al seu punt de reunió. Llavors van a robar botigues de mòbils i joieries, o atraquen els veïns i els ho prenen tot. En tot cas això és el que ells afirmen. Els tres nois de davant del quiosc consideren que les revoltes dels joves francesos són justificades. “Tots tenim els mateixos drets”, diu en Hamadi, “i a França es tracta els joves dels suburbis d’una manera injusta.” I com que l’Aslan diu conèixer molt bé aquest sentiment pronostica que a Neukölln es produiran les mateixes situacions que a París o encara pitjor.

Però a diferència de molts joves francesos, l’Aslan, en Hamadi i Don Montana no creuen que hagin d’abandonar obligatòriament el seu barri per a poder portar una vida millor. Estan orgullosos de ser de Neukölln, se senten vinculats al seu barri. Han nascut aquí, hi han crescut i hi han anat a l’escola. Les seves arrels són aquí. Per això tampoc no volen marxar. “Però ens falta un lloc on poder-nos trobar i reunir-nos”, explica l’Aslan.

Cafès de moda i associacions d’homes turcs

Al cor de Kreuzberg hi ha un lloc d’aquests, precisament el centre cultural i juvenil “Naunynritze”, al carrer Naunynstraße. Està situat en un edifici antic de maó. El primer que crida l’atenció aquí és la relació tan professional que tenen els joves amb el reporters curiosos. “Ja ho hem dit tot.” I: “No, a Kreuzberg no hi haurà cap aldarull com a França.” Aquí et poses nerviós perquè cada dia venen periodistes i fan sempre les mateixes preguntes. L’última afirmació d’un noi, abans de marxar definitivament, parla per si mateixa: “Tanta xerrameca només porta problemes.”

La zona del voltant del centre és típica del barri: edificis antics renovats s’alternen amb construccions noves grises i armades amb nombroses antenes parabòliques. Trobem cafès de moda i associacions d’homes turcs un a tocar de l’altre darrere del mur de formigó a la porta de Kottbusser Tor, un punt de trobada de ionquis i alcohòlics, on comença el barri d’entreteniment. Aquesta és la barreja d’estils de vida i de classes socials tant especial de Kreuzberg. Michael Homberg, educador de la granja per a infants pensa que això fa que “les diferències no siguin tan extremes com a França”.

Kreuzberg i Neukölln no són guetos com els que es troben darrere les portes de moltes capitals franceses. A Kreuzberg encara es poden veure escenes com aquestes: en una de les portes del barri surt ballant la comitiva d’una boda turca. Alguns vianants d’orígens diferents es paren i s’ho miren. Al final aplaudeixen.