En la vigília del desè aniversari del procés de Barcelona, el discurs d’euromediterranisme sembla avui arraconat per les ambigüitats de la UE en relació als drets humans en aquells països, el poder dels quals remet al dels “mamelucs” (tirans) moderns. No obstant, el 1995, tot just sortint de la guerra freda, Euromed realment pretenia aportar una resposta innovadora als reptes del sud: immigració, aigua, creixement de l’Islam fonamentalista, conflictes regionals, tot dins un marc multilateral. L’objectiu era clar: crear una “zona de pau, de prosperitat i de comprensió mútua entre els pobles”.

Dels conflictes a les concessions

Feina sense resutats, atès que les lluites en aquesta regió han perdurat. El conflicte palestino-israelià no ha deixat d’emmetzinar les relacions entre els col•laboradors d’Euromed: amb l’inici de la Segona Intifada el setembre del 2000, es van destrossar els límits del diàleg. Les delegacions síries i libaneses senzillament van boicotejar les Conferències ministerials de Marsella (2000) i de València (2002) en senyal de protesta contra l’ocupació israeliana dels territoris palestins. Tal com recalcava Manuela Moschella, professora de la Universitat italiana de Catania, els únics acords que es van formalitzar durant aquest període post 2000 van confirmar el lideratge nord-americà: Sharm el-Sheikh i les negociacions de Taba, el Pla Mitchell… Al mateix temps, l’espinós conflicte del Sàhara Occidental dificulta la cohesió dels països del Magrib, atès que les tensions entre Rabat i Alger en aquesta matèria no s’han vist apaivagades.

Respecte a una altra matèria difícil, el terrorisme, la UE ha adoptat un Codi de bones pràctiques sobre la lluita antiterrorista, que presentarà als seus col•laboradors mediterranis durant la cimera de l’aniversari de Barcelona, durant la qual pretén responsabilitzar els països mediterranis respecte a la gestió del terrorisme. Regularment, els trade-off diplomàtics minen la credibilitat de la política mediterrània de la UE en allò relatiu als drets humans, a canvi de concessions en l’àmbit de la seguretat. La pregunta és: realment països com França i Espanya desitgen veure una transició democràtica, que representa per a ells una font d’inestabilitat en termes de seguretat i de fluxos migratoris?

Una reforma “a la carta”

Per fer front a aquesta manca d’eficàcia, la UE ha decidit reformar la seva estratègia. Presentada el 2003, la nova Política europea de veïnatge (PEV) pretén gestionar les noves fronteres de la Unió, tot i essent complementària al Procés de Barcelona. La paraula clau: el retorn al bilateralisme per controlar l’“estranger pròxim” de cadascú. El Mediterrani es troba a les proximitats dels estats Caucàsics del Sud, així com de Bielorrússia, Moldàvia i Ucraïna, un conjunt força heterogeni darrere el qual s’hi amaga la voluntat de la UE d’assegurar-se un “cercle d’amics”, tot evitant promeses d’adhesió. Així, l’assegurament de les relacions amb el Mediterrani passa per encara més benchmarking, plans d’acció negociats amb cada país, que estableixen un plec de condicions ben precís.

En el programa un compromís recíproc en favor de valors comuns, situant-se principalment en l’àmbit de l’Estat de Dret, el bon govern i el respecte dels drets humans. La lluita contra el terrorisme i la proliferació de les armes de destrucció massiva figuren igualment en l’agenda d’aquesta nova política de veïnatge que es fonamenta, a més, en els principis de l’economia de mercat i del desenvolupament sostenible. Les perspectives es preveuen optimistes, sempre i quan la PEV no resulti ésser un simple placebo que alimenti la desconfiança dels seus col•laboradors del Sud, on els productes i les persones encara no tenen dret a la lliure circulació dins l’espai euromediterrani.

Educació i diàleg

La Comissió també ha establert nous objectius per a Barcelona+10, tals com l’educació. Preveu augmentar en un 50% la partida del pressupost dedicada a l’educació, la qual cosa representa un enfocament de “seguretat humana”, ja que sabem que més d’un terç de la població dels col•laboradors mediterranis té menys de 15 anys. Una nova evolució és la del diàleg amb els grups religiosos islàmics. En el passat, el procés de Barcelona havia afavorit el diàleg amb l’elit mediterrània autòcrata i la societat civil laica. Ara bé, en la cimera de Luxemburg del maig del 2005, els Estats membre van admetre que la difusió dels valors democràtics passava igualment per la inclusió dels grups islàmics moderats.

Aquestes grans declaracions polítiques, tanmateix, s’han de veure acompanyades per mitjans financers. De moment, la PEV només disposa d’un pressupost de 15 milions d’euros per al període 2007-2013, és a dir, un 10% del pressupost d’acció exterior de la UE. A més, la UE haurà d’aprendre a deixar que els països mediterranis participin més en la definició d’un programa de reforma que de moment es decideix més a Brussel•les que al Caire, a Damasc o a Rabat.