Respecte a l’Est, la Unió Europea avança cap a reptes inèdits i a vegades imprevistos i troba realitats cada cop més llunyanes del seu vell baricentre occidental. Una d’aquestes realitats, potser la més emblemàtica, és la que representa Moldàvia . Aquest és un petit estat comprimit entre dos països que ja fan una mica d’olor d’Europa, Romania i Ucraïna, i que avui és entre les aigües de dos móns històricament llunyans: la UE i Rússia, amb la qual compartia estat abans del desmembrament del règim soviètic.

119 oficials i set milions d’euros

Moldàvia és, doncs, un país dividit per aquesta qüestió; governat per comunistes més oberts a l’oest que antigament, però fragmentat en dos a causa de la supervivència de Transnístria, una regió dirigida per un règim comunista russòfil defensat per la presència d’un gran nombre de tropes enviades pel Kremlin.

En aquesta situació s’endega una iniciativa europea inèdita: la missió d’ajuda a la gestió de fronteres, inaugurada per la comissària europea de Relacions Exteriors i política de veinatge, Benita Ferrero-Waldner. La missió, que va començar l’1 de desembre, consisteix en la tramesa d’un escamot de 69 agents de frontera que treballaran amb 50 policies locals. El cost: set milions d’euros. La tasca de la missió és clara: reforçar el control a les fronteres de Moldàvia i Ucraïna, amb l’ajut de les forces locals de policia, per aturar el tràfic il·legal. L’operació hauria d’ajudar sobretot a aïllar el règim de Transdnièster, que basa en aquest tràfic el seu poder desestabilitzador: venent armes a altres règims i a terroristes internacionals. Tot això sense deixar de banda el pròsper mercat negre d’òrgans i infants.

Veïns empipadors

Per facilitar l’emancipació de Moldàvia i el seu apropment a Brussel·les, caldrà trencar algun ou del cistell de l’imperi rus, que s’ha plantat i es nega a retirar les tropes de Transnístria. Les declaracions de l’ambaixador rus a Europa, Vladimir Txizkov, són inequívoques i gairebé de menyspreu: “Els acords sobre les fronteres no concerneixen Rússia i Europa. Es tracta de qüestions bilaterals que involucren més aviat Rússia i els seus veïns.”

Per a la nació moldava (quatre milions de persones, de les quals un quart ha emigrat, a parts iguals, cap a l’est i cap a l’oest) hi ha en joc la decisió entre dos models de desenvolupament oposats en molts aspectes: la fidelitat a Rússia, a la qual està lligada la major part dels seus interessos econòmics actuals, o l’ingrès a una nova esfera d’influència que, a canvi, li promet més inversions productives i més democràcia. Quant a Europa, el que s’ha posat a prova és la seva pròpia estratègia d’integració economicopolítica.

I això és l’inici del capítol, vist que la missió de la UE no és més que un primer pas, potser l’únic compatible amb les fràgils simpaties europees del govern moldau (i amb la comprensible resistència dels tèrbols lobbys del contraban). Un pas del qual, fàcilment, es veuen els límits: 119 homes, desplegats en una frontera de 1.200 quilòmetres d’un país inestable i totalment pres per la corrupció, són pocs, sens dubte. Però veient el vent europeu que bufa en els països fronterers, la UE podria aprofitar el moment per donar el tret de sortida a un procés eficaç d’acostament i de democratització.