En el París del maig del 1968, els maoistes, nombrosos i organitzats darrere la figura de Jean-Paul Sartre van fer trontollar la França del general De Gaulle. Aquell any de les “barricades”, el pensament revolucionari eixit del marxisme-leninisme va ser el que, de Nova York a Praga, va redescobrir els preceptes del “Gran Mestre” amb l’objectiu de renovar els seus mitjans d’actuació contra el capitalisme en una època en la qual “el perill groc” es va tenyir de vermell. La Xina, la germana petita de la URSS i segona generació d’un comunisme que aguantava el pes de l’estalinisme, amenaçava d’enfonsar les bases de la societats occidentals, posant al dia a dia la lluita de classes, aurèola d’una nova moral als ulls de tota una juventut disposada a prendre els carrers.

El diabòlic capitalisme xinès

Passa el temps i els costums canvien. Una onada de pànic va recórrer la Unió Europea el passat mes de gener com a conseqüència de la supressió dels Acords Multifibres subscrits en el marc de les negociacions de la Organització Mundial del Comerç (OMC) que posaven punt i final a les qüotes imposades pels 25 a les importacions del tèxtil xinès. El comissari europeu de Comerç, Peter Mandelson, declarava el mes d’abril del 2005: “Hi ha raons per estar preocupats. Europa no pot romandre amb els braços creuats.”

Aquesta constant por a l’imperi xinès ha experimentat constants sobresalts irònics: enemic declarat del capitalisme occidental fa 30 anys, és ara el monstre emergent del mateix capitalisme el que fa que Xina estremeixi Europa. Dirigida amb una voluntat de ferro per una administració comunista de la qual només n’ha quedat el nom, convertida als principis de l’economia de mercat, encarna la imatge terrorífica d’un ordre ultracapitalista global orientat al “tot per al benefici”, en detriment dels principis democràtics més elementals, del respecte als drets humans i de les condicions de treball dels assalariats.

Els mitjans de comunicació, entre crítica i celebracions

La Xina pateix regularment un gran nombre de crítiques que concentren sobre ella totes les inquietuds i els mals imputables a la globalització. Per bé que també desperta els elogis dels comentaristes que destaquen sense embuts els seus èxits econòmics i un creixement sostingut del 9% anual des del 1978. Manel Ollé, professor d’estudis de l’Àsia oriental de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona recorda en una obra recent amb el títol Made in China que la imatge de la Xina en els mitjans de comunicació oscil·la entre l’apologia i la posterior censura envers la rapidesa del seu desenvolupament econòmic i les ilegalitats socials que genera així com també la seva persistent manca de llibertat política.

Segons l’autor, aquestes oscil·lacions segueixen amb bastanta fidelitat el vent que bufa dels Estats Units a la Xina. Així, coincidint amb el viatge de Jian Zemin als Estats Units el 1997 i la visita que li va realitzar en resposta el seu llavors homòleg nord-americà, Bill Clinton, la premsa americana i, en conseqüència, la premsa europea, de sobte van descobrir que la Xina no era tan amenaçadora ni malintencionada com els semblava en especial des dels fets dramàtics de la plaça de Tiananmen el juny del 1989 quan la repressi dels estudiants xinesos per part de l’exèrcit va causar la mort de prop de 1.400 persones i més de 10.000 ferits.

De qui és la culpa?

Per evitar caure en la trampa de les corrents mediàtiques cal tenir en compte dues coses: Quan els fantasmes i els dimonis del “perill gorc” tornen a la nostra memòria i criminalitzem la Xina per haver-se transformat en la fàbrica d’un món desregulat i que introdueix productes a preus irrisoris en el mercat són en realitat empreses de capital occidental. Per exemple, la fàbrica de sabates Timberland, coneguda allà com Kingmaker, dóna feina entre els seus 4.700 obrers a un 80% de dones i a un nombre desconegut però significatiu de nens per un salari de 45 cèntims d’euro a la hora en jornades de treball de 16 hores. Per la seva banda, Puma fa treballar als seus empleats 16 hores al dia en la ciutat cantonesa de Dongguan amb un únic dia de descans cada dues setmanes. En segon lloc, la Xina és un país tan gran, complex i contradictori, que podem elaborar dues versions d’estereotips radicalment oposats que no és que siguin falsos però que es redueixen a mostrar breus bocins de la realitat.